Nits d’Òpera, XLV: Aida, de Giuseppe Verdi

El Gran Teatre del Liceu sembla disposat a reposar Aida, l’òpera que Verdi va escriure per encàrrec del governador d’Egipte Ismail Pasha, amb l’escenografia pintada per Josep Mestres Cabanes als anys cinquanta de tant en tant. És una aposta per una manera de presentar l’òpera avui superada pels muntatges minimalistes o tecnofuturistes amb què se’ns obsequia actualment, però tot i tenir un aire carrincló encara funciona i té un cert encant, l’encant de les coses passades de moda però que encara conserven la capacitat d’atreure i de seduir. No és, és clar, un tipus d’escenografia que aprofiti tots els avenços tècnics de què disposa el teatre barceloní després de la seva reconstrucció i limita força la mobilitat dels cantants —sobretot a les grans escenes de multituds—, però, vés per on, et diuen que ets a Egipte i veus Egipte a l’escenari. El vestuari acompanya els decorats, és clar, amb uns egipcis força kitsch farcits de lluentons i teles daurades. Malgrat tot i malgrat ja haver vist abans aquest muntatge, continua agradant-me i encara el tornaria a veure. Ni que sigui per recordar que l’òpera no s’ha representat sempre com es fa actualment, en escenaris mig buits que poden representar qualsevol època i qualsevol indret.

L’atracció de la funció, a part de l’escenografia, se centrava sobretot en les veus principals: quatre aides, quatre Amneris, tres Radamès i noms com Elisabetta Fiorillo i Dolora Zajick entre les Amneris, Fiorenza Cedolins entre les aides i Roberto Alagna entre els Radamès, sense comptar l’Amonasro de Joan Pons. A la funció d’ahir havien de cantar els papers principals Roberto Alagna, Fiorenza Cedolins i Elisabetta Fiorillo, però la senyora Cedolins té, segons la informació del teatre, un hematoma a les cordes vocals i va ser substituïda per la soprano xinesa Hui He.

D’en Roberto Alagna segur que n’heu sentit a parlar fins i tot si no sou aficionats a l’òpera, perquè és un d’aquells cantants més coneguts fora de l’òpera per la seva manera de ser que pel que canta. Sense anar més lluny, no fa gaire va abandonar una funció d’Aida a la Scala de Milà enfadat perquè part del públic l’esbroncada (versió resumida i poc acurada perquè us situeu). No canta malament, però la veritat és que em va semblar que la veu li sortia escanyada i que no donava de si tot el que podia. Va cantar correctament i a part d’alguns esbroncada després de «Celeste Aida», va rebre els aplaudiments que li tocaven. L’Elisabetta Fiorillo ja l’havia sentit cantar abans, però no recordo que em donés la sensació que alguna cosa no anava a l’hora i d’irregularitat que em va donar ahir. Potser el problema, al capdavall, va ser Aida: la soprano xinesa Hui He que va ser sens dubte el millor de la representació, amb una veu plena de bells aguts i pianos subtils que es va ficar el públic a la butxaca. I com a punt de comparació, la resta perdien tots, menys el cor, tan bé com sempre.

On és Sonsy? L’altre centre d’atenció de la nit era intentar reconèixer Sonsoles Espinosa al segon quadre de l’acte segon (la rebuda triomfal dels soldats egipcis, que es, amb Celeste Aida, una de les parts més conegudes d’aquesta òpera). I no va ser difícil, malgrat quedar força amagada la major part del quadre.

 

Articles relacionats: «Una tarda a l’òpera».

Enllaços relacionats: Aida al web dels Amics del Liceu.

Technorati Tags:

2 pensaments a “Nits d’Òpera, XLV: Aida, de Giuseppe Verdi

  1. bocachete

    Jo vaig veure el repartiment de Micaela Carosi i Marco Berti. En general, bé: correcte, però sense que fos extraordinari. Potser ja és molt, tenint en compte el panorama. Berti té una veu excepcional: un registre agut d’una potència inusual, una veu brillant i àmplia, que llueix a dalt i arriba arreu. Més fluix al centre (i això en Verdi no pot ser) i a baix. El problema seu, però, és que és barroer, un pèl groller i quan diu, a mitja veu, és poc expressiu. Llavors se’n va l’encant que podria tenir.

    Val a dir que tenors així han triomfat fa anys: el públic –i el del Liceu encara més– volia pinyols, grans aguts, veus que sobresortissin del conjunt, i aquesta ja és així. Del Monaco també era groller (potser tenia més virtuts, tot s’ha de dir) i triomfava. Suposo que és una mostra dels canvis dels gustos del públic. El cas és que la veu és ideal per a un paper com aquest, o per a un Manrico (Il trovattore), o per a molts papers que es fan cada cop menys precisament per manca de matèria primera, i.e. tenors amb una veu com aquesta. Només que polís una mica algunes coses seria una alternativa vàlida a Alagna que, ara mateix, no té aquesta veu, però és un mestre en la dicció i en el tractament del personatge.

    La Carosi, no sé… Bé, però tampoc no et fa aixecar de la butaca. Aquesta és la sensació general: tot correcte, però prou. Positiu, sí: val la pena, però no romandrà a la memòria com una vetllada inoblidable.

    I els decorats… suposo que el problema és que els posin tan sovint: ja toca variar. Hom pot anar trobant-hi detalls que no havia vist abans. Al segon acte, per exemple, la perspectiva està aconseguidíssima: només dos telons, però amb un relleu extraordinari, un autèntic trompe-l’oeil.

    Potser, si es vol anar fent alguna cosa així, es podria deixar descansar l’Aida i treure la pols als decorats, també de Mestres Cabanes, d’Els mestres cantaires de Nuremberg: fa uns vint anys els van posar l’últim cop que va fer-se l’òpera i eren extraordinaris, possiblement més aconseguits que els d’Aida. I ja tocaria fer aquesta òpera de nou.

    L’altra seria que, si es conservessin, quan es fa una òpera en versió de concert es fessin servir aquest tipus de decorat pintat: no costa res posar-hi el decorat i ja no queda tan “de concert”.

    Respon
  2. Un que passava

    De l’Alagna em van comentar més tard que no té el tipus de veu que cal per cantar el Radamés, no sé si és gaire encertat o no el comentari.

    Fan un comentari que ja l’he vist a altres llocs i que jo mateix subscric amb l’Aida que vaig veure, que no quedará com una vetllada inoblidable. Potser, com diu, ha arribat el moment d’oferir altres Aides que puguin dir-nos alguna cosa de nou…

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *