Més Rodoreda encara…

Comencen a notar-se els efectes del proper Any Rodoreda de què parlava fa uns dies («Més Rodoreda»). Ahir, al suplement cultural de l’Avui, Cultura, s’anunciava la venda aquest diumenge amb el diari del llibre de Carme Arnau, Mercè Rodoreda. Una biografia, que acaba de publicar (Edicions 62 i Proa, 2007). Carme Arnau, que s’ha especialitzat en l’obra de Mercè Rodoreda entre d’altres autors, és la curadora de l’edició dels volums de la narrativa de Rodoreda que apareixeran l’any vinent.

Llegint ahir el fragment del llibre que publiquen al suplement esmentat, recordava una discussió que vaig tenir no fa gaire sobre la simpatia o l’antipatia que ens provoquen determinats autors per causa de la seva vida. A l’igual de Rosa Leveroni, que durant anys mantingué una relació amorosa amb Ferran Soldevila, que estava casat, Mercè Rodoreda també mantingué una relació amb un home casat, Armand Obiols. La relació començà els primers temps de l’exili dels dos escriptors i es mantingué fins la mort d’Obiols. Allò que més empipava la meva interlocutora era que Rodoreda tenia un fill i un marit, i els havia abandonat. Un fill de la malaltia del qual se sentia responsable i que era fruit d’un matrimoni imposat. Aquesta antipatia tenia, a més, una conseqüència: no llegir res escrit per l’autora.

Val a dir que no és la primera vegada que sento aquest raonament (no llegeixo res d’aquest autor perquè no em cau malament) i que no el jutjo, ja que jo també hi he caigut pel que fa a un conegut escriptor llatinoamericà del qual, confesso, no he llegit cap llibre perquè no em cau bé (en defensa meva diré que tinc un llibre seu a la pila per mirar de posar-hi remei). És còmode, i fàcil, deixar-nos portar per aquesta mena de prejudicis sense intentar posar-nos a la pell de la persona ni conèixer-la millor; això no vol dir que ens arribi a caure millor (al cap i a la fi, quina importància té que un escriptor ens caigui bé o malament?), ni que, un cop llegida alguna de les seves obres, ens agradi. Però si que ens impedeix, si portem l’antipatia a aquest extrem, de poder gaudir de les obres que hagi escrit i, fins i tot, de poder-les criticar amb coneixement.

I llibres com aquest de Carme Arnau sobre la vida de Mercè Rodoreda, o l’edició d’Enric Pujol i d’Abraham Mohino de Confessions i quaderns íntims de Rosa Leveroni acompleixen aquesta funció: donar a conèixer la vida d’un escriptor i els motius que el van portar a actuar d’una manera o altra. No per excusar-ne els comportaments que ens semblin, per la nostra educació, les nostres creences, etc., bons o dolents, sinó per conèixer millor la persona que s’amaga darrere el nom que han consagrat les històries de la literatura. O, també, com diuen Pujol i Mohino a la introducció de Confessions…:

Avui els personatges principals, R[osa]. Leveroni, F[erran]. Soldevila, C[arles]. Riba, són morts, però no podem pas oblidar que els seus noms són tres puntals de la cultura catalana contenporània i que el coneixement aprofundit dels seus sentiments i de les seves vivències és indispensable per a no caure en l’elaboració d’unes biografies estereotipades, que n’escamotegin els trets més pròpiament humans. I aquesta precisament és la matèria d’uns dietaris que posen al descobert l’íntima manera de pensar de l’escriptora i un complex tramat de vinculacions personals. A més a més constitueixen una informació de primera mà sobre el caràcter de les relacions entre els membres de les elits culturals de l’època i sobre la dona nova que apareix en el primer terç de segle i que comença a veure reconeguts alguns dels seus drets bàsics durant el període republicà (dret de vot, major accessibilitat al món laboral, equiparació legal, dret d’avortament…). Rosa Leveroni és un exemple emblemàtic d’aquest darrer aspecte, car és perfectament conscient que el seu cas personal va lligat a l’experiència de tota una generació de dones que ella arriba a prendre com a material literari bàsic per a elaborar la seva obra. [p. 10-11]*

Evidentment, no podem conèixer la vida de cadascun dels escriptors de qui llegim alguna obra, però sí almenys conèixer-ne, ni que sigui per sobre, els detalls més significatius. A qui li interessi, és clar, que ben segur que hi ha lectors per als quals la vida dels escriptors no té cap importància.

* Rosa Leveroni. Confessions i quaderns íntims. Edició preparada, prologada i anotada per Enric Pujol i Abraham Mohino Balet. València: Eliseu Climent, 1997. 244 p. ISBN 84-7502-537-4.

 

Technorati Tags:

9 pensaments a “Més Rodoreda encara…

  1. peke

    Es curioso lo que dices, porque me acaba de hacer caer en la cuenta de una contradicción por mi parte. Por un lado pienso que no debe importar la vida de los escritores para disfrutar de su obra, por otro me encantan las biografías y las autobiografías. En cuanto a escritores que me caen mal, les doy siempre una oportunidady leo algú nlibro suyo (no siempre, claro), pero como no me guste nunca más me gasto el dinero en una obra suya.
    Y sí, reconozco que hay escritores vivos que me caen como una patada, sobre todo gallegos, y no les leo nada. Qué contradicción!

    Respon
  2. Cristina

    S’ha de separar entre l’obra i l’autor, que no és pas el mateix. Personalment per exemple en Cela no era sant de la meva devoció, no obstant no implica que no pugui apreciar i gaudir la seva obra. Això és aplicable a qualsevol artista (pintors, escultors, etc.); la història està plena de personatges realment abominables amb grans obres. El problema de llegir biografies, a més, és que sovint caus en la temptació d’aplicar les seves vivències a la seva obra, i fer una mena de crítica biogràfica, que seria, de nou, un error. Al meu parer les biografies (i encara més autobiografies) són estrictament anecdòtiques…I ja no parlem d’obres anònimes o aquelles que en desconeixem l’autor, o d’aquell que en tenim poques dades…són menys valuoses per aquest motiu? oi que no? En fi, el tema dóna per discutir llargament… 😉

    Respon
  3. tina

    No m’agrada el títol del post, Ferran. 🙁

    Sincerament, els Anys de… no em fan el pes pel sentit institucional que els donen, però sí perquè fan que les editorials reeditin l’obra de l’autor homenatjat i això sempre és una bona notícia, sigui Rodoreda, Pla o qui sigui. Rodoreda és una de les principals novel·listes d’aquest país, encara trobo que en parlem poc.

    Espero que l’any que li dediquen provoqui nous lectors de la Rodoreda, que no “només” va escriure La plaça del Diamant i Mirall trencat. Et recomano que llegeixis els seus contes, magistrals. O la novel·la Jardí vora el mar, molt relacionada amb l’art pictòric. O les proses poètiques de Viatges i flors. O la pòstuma La Mort i la Primavera. Hi ha moltes Rodoredes, no totes parlen de coloms i miralls. 😉

    I al 2008 es publicaran les cartes entre Rodoreda i Sales, el seu editor, que seran tota una mina per conèixer detalls del plantejament lingüístic i literari de l’autora i del seu editor.

    Ah, i jo sóc de les que s’interessen per les biografies dels autors, sobretot dels clàssics com Rodoreda o Leveroni (dues de les meves autores preferides).

    Respon
  4. Un que passava

    Ostres Tina, que el títol no volia ser despectiu ni menystenir el valor que poden tenir els Anys de… Era un joc de paraules, però potser no era el títol més adient de Mercè Rodoreda per jugar-hi. Els contes, crec que els he llegit tots o gairebé tots (el de Viatges i flors no encara, però són a la pila). Novel·les, me’n falta alguna, però tinc intenció de fer marató Rodoreda d’aquí a poc; com vaig dir al post anterior, vull tornar a llegir La plaça del Diamant i aprofitaré per rellegir el que ja en conec i el que em falta.

    Va, intentaré buscar un títol millor…

    Tens raó, Cristina; s’ha de separar obra i autor per no caure en el que deia: que l’antipatia per una persona no et deixi gaudir de la seva obra. Però d’altra banda, la biografia influeix en l’obra: tornant al comentari de la Tina, Sales influí en l’obra de Rodoreda, i Obiols sembla que també. És clar que això interessa més l’estudiós de la literatura que no pas el lector corrent.

    Es un tema complicado, peke, y como dice Cristina da para mucha discusión. Yo mismo he caído en esa contradicción; incluso al contrario: autores que leo con fruición, pero cuyas vidas no me suscitan ninguna curiosidad.

    Respon
  5. tina

    Oh, però no calia que el canviessis, el títol, era només la meva opinió! 🙂 Només que m’ha sabut greu, a mi, perquè últimament he treballat a l’entorn de la Rodoreda i penso que és bo que se’n parli, que es recuperi, recordi, insisteixi en una autora de primer nivell com ella. Potser a atipar-nos, millor que sigui de Rodoreda que no pas d’estira-i-arronses sobre Frankfurt, els Imparables o qualsevol altre femonen d’aquests paraliteraris, no?

    Respon
  6. Un que passava

    I tant, Tina, que se’n parli, que es parli de literatura! El títol l’he canviat (l’adreça del post no, per això) perquè precisament no volia que hi hagués malentesos amb la referència a la Rodoreda. El nou tampoc no és massa reeixit, però és una mica més neutre.

    Respon
  7. darabuc

    Jo reconec que a mi també em passa, especialment amb aquesta espècie nova dels escriptors radiofònics. I tant me fan de dretes o d’esquerres. Qui no suporto com parla, no m’atrau com a escriptor… A fi de comptes, de llibres i autors per llegir no en falten i, a més, en aquest cas concret és una qüestió d’ús de la paraula. No nego que em puc estar perdent perles, però llegir és un plaer, és convidar algú a la teva taula (i sovint al teu llit)… Deixar-se portar per l’instint, l’atractiu o la repulsió és un acte humà més. Els qui no som crítics, crec que ens ho podem permetre de tant en quant. També em sembla clar que, en literatura, on res no sol ser blanc ni negre, es pot argumentar el contrari: fer l’esforç de llegir qui d’entrada no ens complau ens permet de comprendre millor móns que ens resulten distants o aliens. Potser la passió, al capdavall, acaba sent una forma de no caure en el relativisme extrem al que això ens portaria…

    Felicitats pel teu bloc.

    Respon
  8. Un que passava

    Ho recordo, filosofoenparo, ho recordo 😛

    Gràcies, Darabuc. M’ha agradat aquesta frase del teu comentari: “on res no sol ser blanc ni negre”, perquè dóna una mica el to de la discussió. Podríem estar parlant d’aquest tema i no arribaríem a posar-nos d’acord; és més, crec que difícilment cap de nosaltres adoptaria un partit ferm per una o altra actitud.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *