La Fira i les casualitats

Tots els anys em faig el mateix propòsit quan veig que es comencen a instal·lar les parades de la Fira del Llibre d’Ocasió, Antic i Modern: aquest any sí. I any rere any el propòsit esdevé fum de sabatots i la visita queda posposada per a l’any següent. Així que avui, aprofitant que a Barcelona feia un matí assolellat i de temperatura agradable —sabeu què vull dir, aquell punt precís de tebior que fa el passejar una experiència ben agradosa—, he enfilat Passeig de Gràcia avall des d’Aragó parant en totes i cada una de les parades on creia que podria trobar alguna cosa interessant.

I n’hi havia, de coses interessants; i això que només he visitat la part de la fira que va d’Aragó a Rambla Universitat per la dreta. M’ha cridat l’atenció una edició de L’illa del tresor en anglès bellament il·lustrada però a un preu un pèl elevat, que no ha acabat a la bossa perquè llavors encara no m’havia abandonat la prudència. He seguit passeig avall, apuntant on hi havia tal llibre o tal altre i sí, n’he acabat comprant alguns: la traducció de Josep Carner de Silas Marner (Editorial Catalana, 1918?); L’alta llibertat de Clementina Arderiu (Editorial Catalana, 1920); la primera edició d’Aloma, de Mercè Rodoreda (Institució de les Lletres Catalanes, 1938) i Presència i record, de Rosa Leveroni (Óssa Menor, 1952), amb pròleg de Salvador Espriu i que inclou la reedició d’Epigrames i cançons.

0002_2007-09-26-163542_02.JPGDe tots, aquest últim és el que m’ha portat més sorpreses. D’entrada, en obrir-lo, hi he vist un bell ex-libris que representa un vitrall al centre del qual hi ha un llibre amb una rosa al damunt. A l’extrem superior dret de la pàgina, el nom de la propietària, Rosa Ricart Ribera; i una mica més avall, una dedicatòria feta a Barcelona l’octubre de 1983: «A l’amiga i companya Rosa Ricard, cordialment». Malauradament, la signatura no permet endevinar qui n’era l’autor. El cas és que no em podia treure aquest nom, Rosa Ricart, del cap; l’havia sentit anomenar abans o l’havia vist imprès en algun lloc. Així que en arribar a casa he fet una mica de recerca i… eureka!

Rosa Ricart Ribera era bibliotecària, com Rosa Leveroni. Fundà la biblioteca del British Council i fou presidenta de l’Associació de Bibliotecàries de 1975 a 1977. Morí el 2005 i el 2006 se li féu un petit homenatge durant la cloenda del curs 2005-2006 a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació, que celebrava el norantè aniversari. Vet aquí l’origen del llibre i la rosa de l’ex-libris.

El llibre encara guardava una altra sorpresa: al final, un retall de diari, del Diari de Barcelona. Un article de Marta Pessarrodona publicat el 22 d’agost de 1983 i titula «Les emocions», en el qual parla de les emocions que li provocà sentir un poema de Rosa Leveroni musicat per Marina Rossell.

Segurament tornaré a passar per la Fira, si més no per veure les parades de l’altra banda del Passeig de Gràcia. Si no hi heu anat i us agrada el món del llibre, aneu-hi i no us oblideu de passar per l’envelat que hi ha al passeig central de Gran Via, davant del Monument al llibre: sota el títol «L’art del ben menjar, del Llibre de Coc als llibres del Bulli», hi trobareu una exposició força interessant de llibres de cuina antics i moderns —com Arte cisoria, ó Tratado del arte de cortar del cuchillo, que escrivió Don Henrique de Aragón, marqués de Villena o el Llibre de Sent Sovi, entre d’altres—, algun menú i algun estri de cuina.

 

Technorati Tags:

8 pensaments a “La Fira i les casualitats

  1. Un que passava

    No fotis que jo també tinc un autògraf leveronià! La veritat, les dues signatures s’assemblen i si tenim en compte que la meva és de 22 anys més tard, poc abans de morir…

    La lectura m’està agradant, Tina, sí; però no trobo un moment per fer-la amb tranquil·litat, aquests dies.

    Respon
  2. tina

    Jo posaria la mà al foc que també tens un autògraf leveronià! 🙂 Ara…, com és que aquests llibres autografiats van a parar al mercat de nou i no els conserven les seves propietàries (o hereus)? M’estranya, tot i que ja sé que la Leveroni no és gaire coneguda, però precisament la gent de l’entorn d’aquestes dues bibliotecàries bé la deurien conèixer, no?

    Bona lectura! (Realment, el llibre demana calma, sí, no és per passejar-lo pels metros i busos…)

    Respon
  3. Un que passava

    Sí que és estrany, Tina, però els hereus són els hereus i no sempre valoren els llibres ni què s’hi pot trobar.

    Encara me’n falta la meitat per visitar, Cristina, però vistos els resultats de la primera visita, no les tinc totes… Aquell Stevenson il·lustrat era tan temptador…

    Respon
  4. Retroenllaç: Una segona dedicatòria de la Rosa Leveroni * Diari d’un llibre vell

  5. Retroenllaç: Homenatges « Un que passava

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *