Che gelida manina…

«Quina maneta més freda, deixi’m que li escalfi». L’òpera és sovint inversemblant, i ningú que no tingui una mica d’imaginació podria creure que aquella cantant tan rodanxona és a punt de morir de gana a l’últim acte; o que el tenor immens que l’acompanya és un bohemi mort de gana. Però la passió fa que tot sembli, que tot sigui, real sobre un escenari. Aquesta ària de La Bohème em va fer veure Luciano Pavarotti d’una altra manera. Pavarotti va ser per mi durant molt de temps un gall en un sole mio, i encara que mai acabés d’agradar-me del tot, aquesta ària i altres que li vaig sentir van fer que me’l mirés amb més bons ulls. D’altres en glossaran la figura amb més encert o menys, jo no en sabria. Se n’han dit moltes coses en vida i se’n diran moltes més ara que ha mort; jo espero que almenys li reconeguin un mèrit: haver tret l’òpera de les massa sovint estretes sales dels teatres d’òpera i haver-la portat a tothom. L’emoció, me la guardo per mi.

 

Technorati Tags:

6 pensaments a “Che gelida manina…

  1. esther

    Jo el recordo especialmente en una de les meves àries preferides: el “Credeasi misera” de “I Puritani”, on cada cop que l’escolto em posa la pell de gallina. Aquest és el Pavarotti que m’agrada i que sempre disfrutaré mentre el pugui escoltar.
    És una gran perdua pels qui estimem l’òpera…

    Respon
  2. La Dietrich

    Quina grandíssima peça, la de la gelida manina… em porta records… i la pèrdua, faig una mica de broma, immensa… chau pavarotti.

    Respon
  3. bocachete

    Certament, “immensa”… :’ ) Potser ja feia temps que l’havíem perdut: normalment, quan un cantant mor (i enguany n’hi ha hagut uns quants: Beverly Sills, Régine Crespin, etc.), fa temps que ha deixat de cantar o que s’ha retirat. Morts “en escena”, afortunadament n’hi ha poques: Sinopoli morí dirigint Aida a Berlín, l’excels Leonard Warren en acabar l’ària del segon acte d’aquella òpera que no es pot anomenar (per la mala sort que porta, diuen: una gran obra verdiana, per cert), Richard Tucker mentre es preparava per a un recital a Kalamazoo i pocs dies després d’haver cantat La juive al Liceu. els morts en plenitud de forma ja són més: Gayarre al dia següent de no poder acabar Els pescadors de perles a Madrid, Wunderlich ja com a estrella consagrada, Kraus encara en bona forma i en actiu…
    Tot i així sap greu la desaparició definitiva d’un cantant retirat, com si encara que fes anys i panys que no cantés, hi hagués continuat i encara en puguéssim gaudir. Continua essent, mentre viu, un mestre, un referent, etc. Podria continuar ensenyant, potser. La vida té això: que s’acaba.
    Pel que fa a Pavarotti, li reconec un timbre de veu bellíssim i que, realment, va saber cantar bé un repertori prou variat, que anava des del tenor líric (uns impecables Rodolfo (certament, poc prim) i Pinkerton) a un lírico lleuger belcantista com un Guilllem Tell o una Fille du régiment de primera. Personalment, només el vaig sentir en directe en recital, els últims que va fer a Barcelona, ja als vuitanta. Bé, sí: vocalment perfecte, però… fred. Potser va ser aquell dia, però va ser fredíssim, sense expressivitat. Potser me n’esperava més. En tot cas, el disc en deixa testimoni.
    Val a dir que resultava simpàtic (potser per això em va sorprendre aquella fredor) i es feia proper. Va ser, possiblement, el motor de l’èxit dels Tres Tenors. No tan versàtil, format ni intel·ligent (musicalment parlant) com Domingo, potser sense la passió del Carreras dels vuitanta, però amb una capacitat de comunicació amb el públic (almenys en aquells recitals dels tres) que feia d’allò un fet especial. I que, mercès a això, va fer un èxit d’aquells recitals i aquells enregistraments. Que això va fer que el Nessun dorma, Una furtiva lacrima o Vesti la giubba passessin a ser part, gairebé, dels 40 Principals, i que permetés conèixer una mica de més a prop alguna cosa de l’òpera, és cert. Ara, dir que això ha estat “popularitzar l’òpera”… Fer-ne conegudes unes poques àries. Potser això ha obert la porta a un món més gran a part del públic. Si fos així, ja és prou, possiblement, per a agrair-li. Potser, i d’això de vegades se n’ha fet un cop massa, aquest èxit va propiciar una mena d’idolatria envers ells i els altres dos tenors del tercet, deixant de banda altres tan bons o millors que ells. Com si la fama fos l’equivalent de la qualitat. Potser també se’n va abusar una mica i el que de vegades és anomenat “purista” amb un deix de menyspreu va plànyer aquest deixar de banda la representació operística pura i dura per a dedicar-se als recitals multitudinaris, els estadis, etc., que, òbviament són més fàcils, més rendibles i donen més diners i popularitat, però que, per a l’aficionat, no són tan importants i són, potser, com malbaratar el do d’una veu prodigiosa. Quants papers nous, oblidats (com el mateix Guillem Tell), podria haver rescatat Pavarotti si s’hi hagués dedicat a això!

    En tot cas, cada un és com és i el que va fer va tenir el seu cantó positiu i un de negatiu, com tothom. La història ja el posarà al seu lloc. De moment, ens queda el record i la veu. I el fet indiscutible de ser una de les veus més belles de l’últim quart del segle XX, només superada, potser (i ell mateix ho reconeixia), per la de Jaume Aragall (amb qui va començar i que va ser saludat, amb ell, com la gran promesa dels anys setanta: Aragall no va saber fer carrera i es va quedar en un segon pla, tot i tenir un instrument privilegiat; Pavarotti va saber continuar i esdevenir el tenor més popular d’aquest període). En tot cas, un nom brillantíssim que afegir a la llarga llista de “grans tenors del segle XX”. Descansi en pau.

    Respon
  4. Un que passava

    Juro que quan vaig dir que altres en glossarien la figura amb més encert, no em referia a tu bocachete… però esperava que ho fessis. Potser dir que la va popularitzar és exagerat, de fet al text no ho deia així precisament pel que dius, que només van ser algunes àries. Però ja és alguna cosa. Que després tingués conseqüències negatives per la seva carrera, no diré que no; però sembla que a ell no li feia res. Gràcies pel comentari, com sempre.

    L’hauré d’escoltar, aquesta, Esther, que no la conec.

    Records, Dietrich? Ja ho explicaràs…

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *