Nits d’Òpera, XLI (Manon) i XLII (Thaïs), de Jules Massenet

Si ahir em vaig atrevir a parafrasejar l’ària de Manon del primer acte —posant de pas en evidència la meva ignorància del francès— va ser perquè al final de l’òpera em sentia una mica com Manon en baixar de la diligència, que no sabia si plorar de l’emoció o riure de plaer, que van ser les dues sensacions que no vaig parar de sentir al llarg de l’òpera.

La història de Manon, si no la coneixíem, a hores d’ara ja és com la història d’una parenta eixelebrada explicada per tres o quatre persones diferents, cadascuna de les quals ens en remarca uns aspectes i evita parlar d’altres. Així, aquesta Manon de Massenet no arriba a passar a Amèrica, com la pucciniana i la de l’abat Prévost, però potser se’ns mostra menys frívola… si més no se’ns vol fer creure que en algun moment, igual que a la novel·la, ella intenta tenir una vida normal al costat de Des Grieux.

No tinc cap però per posar, aquesta vegada. Ni per veus, ni per escenografia, ni per vestuari, ni per manca de ballets… De fet, de ballets n’hi va haver dos: un al preludi i un altre al tercer acte, a la part que transcorre als jardins de Cours-la-Reine. Pel que fa a veus… bé, jo no havia de sentir cantar Natalie Dessay, sinó Inva Mula —a que ja havia tingut l’oportunitat de sentir al Rigoletto de la temporada passada—, però vaig haver de canviar de dia perquè em coincidia amb les vacances. Natalie Dessay ha tingut força problemes de veu de veu al llarg de la seva carrera i va haver d’abandonar l’escenari en una de les primeres funcions de Manon, però tenia moltes ganes de sentir-la, sobretot després que finalment no la pogués veure com a Ophélie al Hamlet de fa quatre anys, però dimarts es va lluir. Tot i que el precedent que tenia d’aquesta òpera era la versió de Victòria del Àngels, per qui he confessat debilitat més d’una vegada, he de dir que va aconseguir emocionar-me de valent… fins i tot a l’hora de morir-se a l’escenari —tinc una certa incapacitat d’emocionar-me a segons quines morts sobre escenaris… També Rolando Villazón (Des Grieux) i Manuel Lanza (Lescaut) van lluir-se, i no diré res del cor perquè em sembla que no hi ha res a dir que no ho haig dit abans. Fins i tot l’escenografia, amb un únic decorat que servia de fons a totes les escenes de l’òpera —només lleugers canvis d’atrezzo indicaven canvis de localització— va mostrar ser prou polivalent per representar prou creïblement una taverna, un casino, la petita cambra d’un pis parisenc, una església, uns jardins públics… i per mostrar alhora la brillant decadència de l’època i els personatges.

Per acabar-ho d’adobar, dijous vaig anar a veure Thaïs. Més Massenet, aquest compositor de qui coneixia més coses de les que em pensava —«La meditation» de Thaïs, per exemple, sense saber que era d’ell. Òpera en versió concert, el cor a l’escenari, els protagonistes a peu dret davant dels seus faristols… tots? No, Renée Fleming sense faristol, cantant de memòria, elegant i refinada, posant tots els matisos necessaris perquè oblidéssim que vèiem una versió concert i no una versió representada: va ser Thaïs, la cortesana, quan ho havia de ser, i va ser la pecadora penedida quan tocava (el canvi de vestuari, del vermell passió dels primers actes al xampany de l’últim també semblaven marca la conversió del personatge). La resta del repartiment va estar a l’alçada, com Josep Bros (Nicias), Stefano Palatchi (Palémon), Olatz Saitua (Crobyle), Marina Rodríguez-Cusí (Myrtale)… i Franck Ferrari (Athanaël), que substituïa Thomas Hampson, i a qui un veí de la filera del davant d’on seia jo va dedicar una considerable esbroncada a la qual es va afegir, a l’hora dels aplaudiments finals, un d’aquests amics dels trens barats que no havia dit ni mu durant tota l’òpera. Jo no entenia l’esbroncada, i conforta llegir que els entesos tampoc hi estan gaire d’acord.

En resum, si ja m’agradava Manon (encara que sigui en la versió de la fotografia de la nota anterior, amb Victòria dels Àngels), ara he descobert Thaïs i m’han quedat força ganes de descobrir més música de Massenet.

Technorati tags: ? ? ? ? ?

13 pensaments a “Nits d’Òpera, XLI (Manon) i XLII (Thaïs), de Jules Massenet

  1. bocachete

    Ha estat, a falta de la Norma, un bon colofó de la temporada. Inusual, a més: dues obres infreqüents d’un mateix autor i amb grans repartiments, almenys sobre el paper.

    No penso que la Manon de Puccini sigui més frívola; al contrari. Aquella, almenys s’enamora, s’apassiona, sembla sincera. S’equivoca i té un germà que se n’aprofita. La Manon de Massenet és egoïsta, directament. Calculadora, superficial, mala persona. Quan Des Grieux ja ha “superat” la primera pèrdua, ella es torna a encapriciar d’ell i va a seduir-lo, perquè sí. No… mereix el seu final molt més que la Manon extraviada, gairebé en contra de la seva voluntat, de Puccini.

    En Manon, coincideixo en la part de la Dessay: jo vaig poder gaudir-ne del Hamlet, això sí. En Manon té una excel·lència similar, amb un agut immillorable i una dicció perfecta. Potser un pèl freda? Potser. De tota manera, ella ha estat el millor de la funció. Inva Mula, també: Déu n’hi do. Costa de triar, però potser aquesta nitidesa i perfecció de la Dessay…

    Amb el Villazón ja no estic tan d’acord. És “resultón”, podríem dir. Sap “vendre” un tarannà apassionat i tot això. Té un timbre bonic, agradós. Perfecte en moments “reposats” com a “En fermant les yeux”. Però… ai quan pujava i s’abraonava en escenes com la de Saint-Sulpice! Senzillament, no ho feia bé. La veu li quedava endarrerida, engolada, com si no pugués arribar dalt de tot. No brillava en l’agut. I l’elegància que demana el paper -la que en demana Massenet, de fet- desapareix del tot. Aquí, millor Secco, el tenor del repartiment de Mula. No obstant, el triomf de Villazón va ser gran: excessiu, segurament. El públic del Liceu, en un d’aquests raptes de generositat, l’ha consagrat en una funció que, la veritat, no ha estat extraordinari. És una veu sobrevalorada? Si partim del seu Des Grieux, sí. En veure la Thaïs, amb el Bros, no deixo de pensar què diferent hagués estat la funció amb Bros fent Manon.

    Lanza, bé. Un tant histriònic, potser. I Ramey… una llàstima. La veu, bellíssima, però si l’home ja no pot cantar bé, per què fer-ho? El vibrato era tan gran que distorsionava la línia melòdica del cant.

    L’escena no molestava, però no la vaig trobar original. Inòcua, potser.

    Pel que fa a Thaïs, interessant. Renée Fleming, una gran cantant. Una diva, sí. Aquella seguretat només sortint, aquell somriure perpetu (potser una mica massa somrient?)… Una dicció perfecta, una línia de cant impecable, la facilitat en enfrontar-se amb qualsevol dificultat. Una gran actuació, en fi.

    L’Athanael no va estar malament. Impersonal? Pot ser, però no va cantar malament. Que no és una veu extraordinària? No, no imposa; potser és un paper que demana una veu amb més autoritat, que només amb una frase greu espanti la pecadora i la faci veure la seva superioritat moral. En fi, que un no pot creure la ràpida conversió de Thaïs. A banda que el llibret, en aquest sentit és poca cosa, li falta aquesta veu “de Gran Inquisidor” que fes tremolar les pedres i veure les flames de l’infern.

    No té aquesta veu, però va ser una actuació correcta que no mereix, ni de bon tros, l’esbroncada que va tenir. Un cop més, el públic del Liceu va ser injust: un dia encimbella un Villazón normal, fins i tot mediocre, amb una ovació que ni Kraus quan va cantar l’última Manon; al dia següent enfonsa un Ferrari normal, fins i tot més que acceptable, perquè no és l’anunciat Thomas Hampson. Que, tot s’ha de dir, no hagués estat molt millor, penso: sentint-lo, no fa per a aquest paper, ni se’n surt tan bé com en d’altres.
    En tot cas, sense tenir un gran nom, va ser un Athanael digne.

    El que va ser digne parió de la Fleming va ser el Josep Bros: realment espectacular en el seu Nícias. Com s’ha eixamplat la veu d’aquest home! Ara és un tenor líric perfecte, amb una facilitat d’agut considerable, amb una veu amb cos, brillant, un registre central bellíssim, una dicció de mestre… Ara sí, el més clar successor de Kraus en aquest repertori. Com deia abans: quin gran Des Grieux (de Massenet) hagués estat. Ara, que vagi fent aquest repertori: Massenet, Gounod, Bizet (quan uns Pescadors de perles?). Potser Meyerbeer. Ara, és clar, com que és el Bros, el nostre Bros, ja està bé aplaudir-lo, però no tant, no sigui que ens facin mal les mans. Va tenir més bravos que Villazón? I ara! Va fer-ho millor? Bastant millor, però el públic ja ha “adoptat” el Villazón i faci el que faci triomfarà.

    Gran el Palatchi, també.

    I l’orquestra? Va sonar molt, molt bé amb Víctor Pablo. Va sonar molt, molt bé amb Andrew Davis. Dues grans interpretacions en els dos casos.

    Respon
  2. Un que passava

    Bocachete, gràcies pel comentari, ben il·lustrador. Hi ha un punt que no puc passar per alt, en què trobo que tens tota la raó: el públic del Liceu és injust i ho he comprovat sovint, en què cantants més aviats fluixets són aplaudits a rabiar i d’altres que han brillat a l’escenari passen sense pena ni glòria. Suposo que tots, jo inclòs, tenim les nostres preferències i ens fan perdonar en uns el que no perdonaríem en altres.

    Respon
  3. bocachete

    Ja ha passat el que havia de passar: Villazón ha cancel·lat totes les seves actuacions sine die. És la conseqüència natural de forçar un instrument que no pots tractar de qualsevol manera. Un cantant no pot estar cantant cada dos dies durant tot l’any (l’instrument necessita recuperar-se) ni cantar papers que poden ser molt atractius però que no són els més adients per a una veu en un moment donat. El resultat és el d’ara: unes cordes vocals sobreforçades que no responen més. I els símptomes els vam poder veure en aquesta Manon: cada funció, les prestacions eren diferents, però llevat d’un dia, Villazón no se’n va sortir gaire i presentava problemes en les zones altes.

    Esperem que es recuperi aviat, però, sobretot, que n’aprengui la lliçó. Si Kraus va cantar fins als seus setanta anys amb plenitud de facultats va ser perquè va vigilar, i molt, què cantava, com ho feia i quan. Així, la veu es conservava bé i el resultat era, sempre, una actuació memorable.

    La culpa és compartida, com sempre en aquests casos. El tenor és temptat per ofertes per a cantar aquest paper, espectacular, un caramel per a qualsevol cantant, i vol provar-lo. Villazón ha passat en poc temps, amb una veu de líric ple, a un repertori de lírico spinto que encara no pot assumir. El seu mànager no ho evita: al contrari, se suposa que l’anima a fer-ho. Malament: l’única cosa que farà és gastar en menys temps una veu que mai més no sonarà com abans. La seva carrera s’escurçarà. No és el primer cas, és clar. Carreras podria haver tingut una carrera més perllongada si no hagués estat per Karajan, segurament. Posar-lo a fer Don Carlo, Alvaro, Andrea Chenier, Calaf… va ser un error. Des de llavors va començar a forçar el registre agut: eren papers massa forts i el timbre líric del començament va trencar-se. Una Elena Sulliotis, que havia de ser la nova Callas, que tenia una veu prodigiosa, va tenir una carrera curtíssima per coses semblants: va abusar d’un paper (l’Abigail de Nabucco) que, per a una dona jove, va resultar nefast.

    I el públic? En tenim culpa. Quan aplaudim una función com aquestes Manon, premiant un sobresforç només pel fet que és un esforç, no perquè el resultat sigui bo, encoratgem el cantant a perseverar en aquest mal camí. Amb Carreras també passava. Molta gent deia que li agradava “patir”: veure com el tenor s’esforçava en pujar en un paper complicat, on havia d’anar a un registre poc natural, comprovar que estava al límit i que, finalment, assolia l’agut sense trencar-lo. Això, que a mi personalment em neguiteja i, al contrari, em fa patir perquè veig que l’home, ja vermella la cara mentre emet el so, no hi arribarà, és el motiu de moltes ovacions: el fet que “ho dóna tot”, que ha patit fins arribar-hi… agrada més que el fet que el so soni natural, que flueixi sense complicacions… Som, per tant, partíceps d’aquests “veucidis”.

    És una llàstima, però és el pa nostre de cada dia. ¿Quantes vegades sentim parlar d’una veu amb futur, saludada com “el nou Domingo”, “el nou Kraus”, “el successor de…”, etc., i, als quatre dies ja no en sabem res? Tan important com la matèria primera és el saber fer-la servir amb intel·ligència: Flórez o Bros semblen bons exemples, de moment, de carreres ben portades. Que implicarà també que deixin de cantar papers que ara broden quan l’obligat canvi de veu faci que no puguin cantar-los com fins ara.

    Que reflexioni Villazón, doncs, que pensi si vol durar o no: la seva veu encara és tova i no pot fer segons què. Que d’altres també n’aprenguin. I nosaltres, públic, també.

    Perdoneu l’extensió, però és que em sap greu que passi.

    Respon
  4. Un que passava

    No t’excusis, bocachete, que comentaris així són sempre benvinguts.

    Sí, suposo que nosaltres, “el públic”, també en tenim part de culpa, a vegades per desconeixement de què hauria de cantar un cantant en un determinat moment de la seva carrera. Potser és el signe dels temps, totes les fites s’han d’assolir al més aviat possible per evitar que algú se t’avanci i et prengui el lloc -i amb aquest comentari no vull justificar aquestes carreres meteòriques, que consti.

    Ara, nosaltres ens perdrem les seves actuacions, però podrà passar més temps amb la Nebretko, que diuen que fa temps que ajusten agendes per coincidir tan com poden.

    Esperem que es recuperi aviat i torni sense abusar massa de la seva veu.

    Respon
  5. bocachete

    Ai… Ahir, el recital de Villazón va ser el més penós que he vist i sentit en anys. Aquest noi no ha aprofitat aquests mesos “sabàtics” per a millorar. De fet, o se seu amb ell mateix i replanteja seriosament la seva carrera o ja l’hem sentit prou: en l’estat que va cantar ahir, està, simplement, acabat.

    No només va cantar fora d’estil (no es pot cantar un lied com un ària de Puccini), sinó que no tenia veu, calava, no projectava, estava insegur, no encertava les notes. De bo, de bo, penós. I el cas és que el públic, que se l’estima de bo de bo (massa, potser) el va encimbellar: va perdonar-li el que no hagués perdonat a ningú i va passar a demostrar-li el seu suport incondicional perquè pogués continuar endavant. Molt, molt trist.

    Acabar amb dues propines de final de sopar de Nadal (Muñequita linda i Rosó), que tampoc no van estar gaire bé, ja és prou significatiu. En resum, va ser tristíssim: ha durat… ¿quatre, cinc anys? I ja està. O torna enrera, als papers que pot fer bé (si és que no s’ha malbaratat la veu per sempre més) i sense perjudicar-se, o podem donar per acabat Rolando Villazón com a gran cantant. Una llàstima, perquè podria haver estat realment bo.

    Respon
  6. Ferran - Un que passava

    He llegit alguns comentaris sobre el recital, que no vaig veure, i excepte algun en què se li perdona tot, els altres coincideixen amb el que ens expliques, bocachete. Una llàstima, si és veritat que segueix per mal camí, el Villazón.

    T’agraeixo el comentari, com sempre.

    Respon
  7. conce

    Hola, ja començo a estar tipa de comentaris de revista de perruqueria respecte al Sr. Villazón
    He sentit un parell d’entrevistes fetes, evidentment amb serietat a les que no els ha mancat el bon humor, aquest Sr és molt de la broma, però no idiota. Radigales n’hi va fer una molt simpàtica, no sé quina televisió germànica,una altra,i Radio Nacional una altra.Totes han estat ben correctes, sí que és cert que Villazon és molt rialler, però d’aquesta mena de caracters a casa meva en diem ” simpàtic ” Hi afegeixo, tots han provat de fer-li dir alguna cosa de tipus privat, a cap ha donat resposta, cosa que jo aplaudeixo, ja tenim prou gent a l’Hola i d’altres si volem saber tonteries que a nosaltres ” ENS LA SUEN ” al menys a mi.Menys Terelus i Obregons i més Villazons, o Domingos.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *