Lisboarium (Mísia al Palau de la Música)

Vaig descobrir la cantant portuguesa Mísia ara deu fer dotze o tretze anys, però tot i això només l’he vista en directe tres vegades: una a la plaça del Rei i dues al Palau. Després de tants anys, Mísia segueix sorprenent-me, segueix agradant-me, segueix seduint-me amb la seva veu greu, potent; amb la seva manera d’estar a l’escenari, amb la seva ironia i la seva passió. Els programadors continuen presentant-la com la “musa innovadora del fado”, malgrat que ja no li calguin etiquetes i que els que li seguim la trajectòria des de fa anys ja ho sabem: Mísia no canta mai la mateixa cançó de la mateixa manera. El mateix fado, d’un any per l’altre, d’un disc per l’altre, és un fado diferent. A l’igual que ella, tot i ser sempre la mateixa Mísia, és sempre una nova Mísia que es transforma i es reinterpreta sobre l’escenari. Còmoda, relaxada, divertida, irònica, els seus espectacles busquen la complicitat de l’espectador, d’un espectador majoritàriament rendit a la cantant des de fa anys.

Primer van aparèixer els músics l’acompanyarien: José Manuel Neto (guitarra portuguesa), Carlos Manuel Proença (viola de fado) i Daniel Pinto (baix acústic), que van tocar una estona abans no aparegués el quart músic, el violinista Luis Cunha, que va servir d’introducció a la cantant. Mísia va sortir a l’escenari lentament, vestit negre sense altre guarniment que un xaile reduït a la mínima expressió —deconstruït, podríem dir—, descalça. I va començar el somni.

El leitmotiv de l’espectacle que presentava és, com es pot deduir del títol, Lisboa. Una Lisboa que no és la Lisboa real i sí que ho és: és una Lisboa viscuda, imaginada, somniada per la cantant des de la distància; una Lisboa que pot explicar, cantar i recordar com li plagui. Entre cançons, Mísia va anar desgranant aquest somni de Lisboa —o explicant-nos aquesta Lisboa de somni— amb tendresa, nostalgia i, també, molta ironia (com quan parla d’un dels símbols de la ciutat, la famosa calçada portuguesa, l’empedrat dels carrers lisboetes, tan bonic com incòmode). Totes les cançons que canta a Lisboarium tenen la ciutat com a escenari o tenen lletra de poetes de la ciutat o que van fer seva la ciutat: António Botto («Não me chamem pelo nome»), Mário de Sá Carneiro, José Carlos Ary dos Santos («Desespero»), Fernando Pessoa («Órfão de um sonho suspenso»), Mourão Ferreira («Nome de rua»), Vitorino Salomé («Adeus ao vento»)… No només fados, però: també inclou una marcha, cançó que acompanya les desfilades dels barris durant les festes de juny de Lisboa.

Després de la pausa, Mísia va presentar la cantant que l’acompanyava: Adriana Calcanhotto, cantautora brasilera que ha interpretat algunes cançons de Mísia, de qui és una gran admiradora. Adriana Calcanhotto va omplir el Palau de tropicalisme, ja que escoltar-la et fa pensar ràpidament en la música brasilera, i no només per l’accent. A més d’interpretar algun fado de Mísia i algunes cançons pròpies, va cantar «Eu sei que vou te amar», la coneguda cançó, himne gairebé, de Tom Jobim i Vinicius de Moraes. El recital va continuar, després de la intervenció d’Adriana Calcanhotto, amb un duet entre les dues, que van cantar «Paixões diagonais», en què va quedar ben palesa la diferència d’estil i de veu entre les dues cantants: tot força i passió Mísia, tot fragilitat (aparent) Adriana.

El duet es va repetir als bisos. Després que Mísia cantés «La Gavina», va fer sortir Adriana perquè l’acompanyés amb «O corvo», un altre fado amb lletra de João Monge (el corb és l’ocell de Lisboa). I el concert va acabar amb el públic dret, aplaudint a rabiar, mentre la directora del Festival Únicas, Lil Castagnet, sortia a l’escenari a oferir-li un pastís d’aniversari —almenys l’Adriana Calcanhotto li cantava el «cumpleaños feliz» mentre li oferien.

En resum, dues hores i mitja de somni; d’aquells somnis dels quals no et voldries despertar. Espero que no trigui gaire a tornar a Barcelona… o que no s’oblidin de portar-la l’any vinent al Festival Únicas.

Com anècdota, la ja tradicional salutació a la seva mare, que viu a Barcelona i era al recital —l’any passat va improvisar, dedicant-la-hi, «Rosó». També hi havia la Marina Rosell i, amb la directora del Festival, la consellera Tura —les tres gairebé en línia.

Technorati tags: ? ? ?

2 pensaments a “Lisboarium (Mísia al Palau de la Música)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *