Nits d’Òpera, XXXIX: Escabetxina,* de Modest Mussorgski

* Val, d’acord, era un joc de paraules facilot, però no me n’he pogut estar…

Déjà vu. Una vegada més esperant el començament d’una òpera que no conec interpretada per cantants que no he sentit mai —si més no la majoria—, i sense saber què esperar-ne. Almenys sé que va de russos i que l’assassí és el majordom —bé, vull dir que sé com comença (lectura atenta de la sinopsi del primer acte) i com acaba (lectura del resum argumental). I que els pocs personatges femenins que hi ha tenen un paper secundari.

Serem als anys vuitanta del segle XVII, a Rússia, en un moment de tensió entre la política d’obertura a Europa dels tsars i l’oposició de grups tradicionalistes que no volen que la situació canviï. Hi ha d’una banda el príncep Khovanski, que defensa els drets dels boiars, la noblesa russa, amb l’ajut dels streltsi, un poderós exèrcit, i pretén apoderar-se del poder (el que el tsar, segons el text del llibret, anomena la Khovantxina); d’una altra els Vells Creients, una secta de l’Església ortodoxa liderada pel monjo Dossifei que vol instaurar un estat teocràtic; i finalment el poder polític de l’Estat, representat pel príncep Golitsin. Tots ells s’alien i s’enfronten en el seu intent de mantenir-se al poder i mantenir una idea de Rússia determinada, però acabaran morts o a l’exili: assassinat el príncep Khovanski, immolat en una foguera «purificadora» el monjo Dossifei amb els Vells Creients, exiliat el príncep Golitsin.

I mentre escric aquestes línies, els músics afinen i escalfen els instruments, mentre els espectadors ocupen els seus llocs. Tot és a punt. Comença la funció.

Han acabat els tres primers actes. L’entreacte és ple d’ecos de les intervencions del cor, vibrants i enèrgiques en uns moments, subtils i delicades en altres. La sinopsi de l’argument diu que som a l’època de Pere I el Gran, pels volts dels anys vuitanta del segle XVII, però l’escenografia i el vestuari, en canvi, ens situa a començament segle XX: època convulsa també, amb bàndols diversos. S’escau, però fa que la dansa de les ballarines perses del quart acte grinyoli una mica. Dels cantants destaquen Vladimir Ognovenko (príncep Ivan Khovanski), Robert Brubaker (príncep Vassili Golitsin, potser la veu més potent de tota la nit), Nicolai Putilin (Xakloviti, boiar favorable al tsar que denuncia la conxorxa dels Khovanski), Graham Clark (l’escrivent que escriu la denúncia de Xakloviti) i Elena Zaremba (Marfa, dels dos personatges femenins la que té més presència i importància en la trama, com a antiga enamorada d’Andrei Khovanski i com a membre dels Vells Creients). De tots, els que més em van agradar van ser Brubaker, Putilin, Clark i Zaremba, i em sembla que no vaig ser l’únic que va gaudir de les seves interpretacions, si ho hem de jutjar pels aplaudiments del final. I el cor, que té un gran protagonisme en aquesta òpera, va estar magnífic.

Quant a la música, a manca de paraules robaré les del director musical, Michael Boder, del Full informatiu:1

la música no descriu les situacions, sinó que actua com un vendaval que s’imposa com —un terratrèmol— a les anècdotes argumentals de les diverses escenes de l’òpera.

Vendaval o torrent desfermat, tan se val. És la sensació que produeix aquesta obra, la d’estar davant d’una cosa grandiosa i inabastable. Com Rússia, potser?

1. Damià Carbonell. «Michael Boder: “La música no descriu sinó que és un vendaval que s’imposa a tot”». Full informatiu, núm. 63 (15 maig 2007).

Technorati tags: ? ? ? ?

10 pensaments a “Nits d’Òpera, XXXIX: Escabetxina,* de Modest Mussorgski

  1. Esther

    En general, el compositors russos (o eslaus, com hi ha gent que prefereix anomenar)no m’acaben de convencer. M’agraden algunes coses però els trobo massa dramàtics. Tan se val, només sòc una “aficionada” i les meves valoracions no es poden tenir gaire en compte… 🙂

    Respon
  2. Un que passava

    Dramàtics ho són força, esther, o almenys també els hi trobo. Opinió d’un altre aficionat, és clar 😉

    Respon
  3. Francesc

    Hola feia temps que no entrava al blog. Demà vaig a veure el gran sacrifici dels Khovantxistes ,deu fer com 30 anys de l’ultima representació al Liceu. Sinó vaig errat. Ja deixaré el meu comentari.
    Del comentari de l’Esther no estic d’acord en que només és el comentari d’una aficionada. Tant valuós és el comentari d’un crític i dels que es diuen “entesos” , moltes vegades més rucs que sabates i uns pedants, que el comentari que fa el que va a veure un espectacle per primera vegada.
    Les òperes russes, parteixen de la dramatúrgia de Puskin, generalment, i els temes són històrics; epopeies, és un poble que ha patit molt. Tenen un concepte tràgic de la vida.
    En part per les dures condicions de vida i per la vida de tipus feudal que ha arribat fins el segle XX. Rússia té només uns 500 anys de història com a estat.

    Respon
  4. Un que passava

    Francesc, sempre ets benvingut. Estic d’acord amb tu pel que fa al comentari de l’esther, però entenc què vol dir: a vegades penso com les dec dir de grosses a ulls dels que en saben més i m’agafa una mica de por de dir res. Però aquí estic, dient-les de l’alçada d’un campanar 😉

    Respon
  5. Esther

    Gràcies, companys. És veritat això que dius, Francesc del taranná rus. Són un poble que ha patit i té un concepte tràgic de la vida però també són orgullosos i forts, i potser el seu pitjor enemic són ells mateixos (als enemics extrangers els saben fer fora molt bé). En tot cas, sempre que opino de música, etc. ho faig des de les sensacions que em causen a mi i mai, en tot cas, vull “passar-me de llesta”. Les obres russes per lo general em deixen trista i abatuda, em recorden un cel gris ple de núvols i amb de vent fred…

    Respon
  6. Un que passava

    Si és que parlar de música, art o literatura sense parlar de les sensacions que ens provoquen és matar-los, llevar-los l’ànima…

    Respon
  7. Francesc

    Amics tots: avui finalment penjo el meu comentari de la representació de Khovantxina, i puntualitzo alguns comentaris que hem fet tots plegats.

    En el meu comentari deia d’una representació de fa uns trenta anys de la Khovantxina , això era incorrecta ja que la representació que jo deia era en realitat el Príncep Igor. (Mea culpa, Mea culpa….) La representació de la temporada 1961-1962 no la vaig veure, tenia 4 anys. La del 1988-1989 aquesta si que la vaig viure.

    El veritable protagonista de l’opera és el cor, els cantats són meres marionetes que acompanyen i fan que veiem i entenem el que passa a l’escenari. Khovantxina és molt més coral que el “Boris” ens presenta diversos quadres històrics en que l’oprimit i explotat poble rus és masacrat pel poder imperant.

    També s’ha de dir que el ballet del quart acte és una concessió a l’afrancesament de la societat russa i de l’imposició del model de la “Gran Operà” en boga a la segona meitat del segle XIX. ¿Però algú sap per a què era obligatori el ballet al començament del tercer o quart acte? Ho explico perquè riureu. El ballet no podia ser al primer acte perquè els “senyors” arribaven tard a les representacions i no podien veure ballar al cos de ball, i no podia ser al final perquè després de la seva actuació no se es podrien beneficiar, practica general de la burgesia perisina que assistia a l’òpera. Del que es dedueix que l’òpera els importava una merda. La realitat es axis de crua.

    La part orquestral és espatarrant amb una gran quantitat d’efectes de gran dramatúrgia. L’orquestració és molt densa i pesant, recorda a Wagner però amb força a les cordes en comptes dels metalls. Fa que sigui molt més dramàtic. Les campanes per exemple estan reforçades amb una arcada potent dels contrabaixos reprenen l’arc del taló a la punta donant un efecte molt més dramàtic i amb molt més color que les campanes soles.
    La Música de Mussorgski esdevé al llarg de la partitura com un gran leitmotiv de caire col•lectiu i dramàtic com ja havia utilitzat en el Boris però més accentuat.

    També dir que les representacions del Liceu tenien un al•licient nou. La nova orquestració del final encarregada a Gueràssim Voronkov alternatiu a les de Rimski-Korsakov o la de Xostakòvitx.

    Mussorgski va deixar inacabada i gairebé sense orquestrar tot el final de l’òpera. La trompeteria marcial amb què acaben les dues versions existents fins ara de l’obra no encaixen amb el suïcidi col•lectiu de Dosifei i els membres de la secta. La versió de Voronkov, una opció pessimista, sembla molt més plausible per un final tant Rus com “Espanyol” a moments recordava l’Auto de Fé del “Don Carles” . Es un dels molts encerts d’una funció musicalment rodona.

    En un altre ordre de coses, dir que molts dels cantants ja havien actuat al Liceu alguna altra vegada. En això t’equivoques “un que passava”; dels tretze cantants que intervenen en el muntatge 9 ja havien passat pel nostre teatre.

    Vladimir Galouzine (Andrei Khovanski) havia participat en Turandot el 2004-2005.
    Robert Brubaker (Vassili Golitsin) Aquesta mateixa temporada havia participat a “L’Holandès”
    Nokolai Putilin (Xakloviti) ha fet per exemple Parsifal (1998-1999) o la Dama de Piques (2002.2003)
    Vladimir Vanneev (Dossifei) el 2001-2202va intervenir en Lady Macbeth de Msenks.
    Elena Zaremba (Marfa) va intervenir en La Gioconda de la passada temporada.
    Graham Clark (escrivent) va debutat el 1985 amb el Das Rheingold i ha participat últimament amb la Lady Macbeth i en L’or del Rin i el Sigfried de la integral que va iniciar el liceu el 2002
    Pavel Kudinov (Varsonenófiev/ Strelets 2) va intervenir en la última Gioconda.
    Francisco Vas (Kuzka) és un habitual del Liceu i l’hem vist en múltiples representacions així com Josep Ruiz (Seguidor de Golitsin) un secundari habitual a totes les temporades.

    Si m’he fet pesat vos agrairia m’ho feu saber. No m’agradaria fer-me el pedant,

    Respon
  8. Un que passava

    Ni pedant ni pesat, Francesc, ben al contrari: il·lustrador. Moltes gràcies.

    Reconec l’error: no tinc gaire bona memòria i quan vaig repassar la informació del llibret vaig veure que sí que havien cantat i que, a més, n’havia sentit més dels que em pensava (el pobre Francisco Vas no el vaig comptar perquè és de la casa i l’estrany és que no estigui a l’escenari; a més, vaig ser testimoni d’una anècdota protagonitzada per ell i l’Alier… més aviat per l’Alier sol, però que té relació amb en Vas, i que algun dia explicaré, que fa que el tingui força present). El cas és que ja havia escrit el que havia escrit i no vaig voler canviar-ho.

    Molt bona, la del ballet. Pel que he anat llegint aquí i allà, sí que sembla que per al públic el menys important era l’òpera: pensar avui que antigament no s’apagaven els llums de la sala, que la gent entrava i sortia quan volia, i que els “divos” intercalaven àries d’altres òperes només per lluir-se, però aquesta del ballet no la sabia.

    Wagner. Havia de sortir 😉 Sí que en densitat i pesantor s’assemblen, però a mi em va fer l’efecte que era més lleugera que no pas algunes obres de Wagner. No ho sé, eh, és una impressió.

    He llegit alguna crítica contra la posada en escena del suïcidi col·lectiu dels Vells Creients; n’hi ha que sembla que haguessin preferit una foguera de veritat al mig del Liceu amb els cantants saltant enmig de les flames i rostint-se. El cas és que vaig trobar molt més subtil i més colpidora la utilització de les espelmes; em va sembla que transmetien molt millor la desesperança dels Vells Creients.

    Respon
  9. Anonymous

    Jo no estic d’acord: no té res de wagnerià, aquesta òpera. Ni per orquestra, ni per veu. És un cant totalment diferent a la prosòdia wagneriana, i una orquestra d’un color i una textura que no tenen res a veure. Que sigui densa, compacta o gran, no vol dir que l’orquestració sigui “wagneriana”. Llavors Débussy seria wagnerià, o Prokòfiev, o Messiaen… I no. Ni tan sols és “xostakovitxiana”, l’orquestració: no té aquelles fustes característiques del soviètic. Al contrari, aquest renuncia al seu color habitual per a aconseguir gairebé perfectament un to absolutament de Mussorgski.

    Vaig trobar la representació bastant interessant: quant a escenografia, del millor de la temporada. Una il·luminació fantàstica (aquells arbres de l’última escena…). Es movien bé, els del cor. Una mica heterogènia en vestuari, però en fi… era “resultona”.

    El cor, veritable protagonista, bé. L’orquestra, també. Els solistes… irregulars. Molt bé els tenors: el millor de la funció, tot plegat. El Galouzine (Andrei) té una veu esplèndida, d’una projecció modèlica, amb un color baritonal, gairebé heroic. Aquest home promet per a papers més compromesos. Brubaker, molt bé, fent de Golitsin. Molt entonant, també. I el Clark, un actoràs fent d’escrivà. Recordava el Mime en l’entonació i la modulació. Molt bo.

    Els baixos, però, no van acabar de rutllar. No sé si l’Ogvonenko va ser gaire adequat. Hi havia moments que semblava que patia o que no arribava. El color de veu ja era correcte, però no sé… Hi fallava quelcom. I Vane’ev… no, no és això. Dossifei no pot arrossegar ningú al suïcidi amb aquesta veu. On és aquesta veu de baix profundíssim que ha de fer que la de Khovanski sembli una veu aguda? Un contrast similar al de Felip II i el del Gran Inquisidor que aquí no es va donar. La veu de Dossifei va resultar gairebé la d’un baríton amb greus que ni imposava ni aterria, ni res.

    No van fer oblidar aquella última Khovàntxina liceística on a Matti Salminen replicava Martti Talvela. Aquests sí que eren baixos, tot i fer més de dos metres cadascú!

    I Marfa, correcta, una mica irregular, però bé.

    El que vaig trobar malament va ser la distribució dels actes. Dues hores, descans i una hora… Ja podia ser una hora i mitja i una hora i mitja. Al cap i a la fi, entre el segon i el tercer acte hi ha prou diferència per a poder fer-hi el tall. No sé, va ser un punt negatiu. A més, arriben el cant de Marfa i l’ària impressionant de Xavloliti quan ja no pots sentir res, després d’hora i mitja. Llàstima.

    Respon
  10. Un que passava

    Gràcies per aquesta aportació tan interessant, anònonim. La distribució dels entreactes l’hem discutida altres vegades, sembla que es dediquin a fer-la tan incòmoda com poden… tot i que suposo que hi deu haver raons per fer-ho.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *