Nits d’Òpera, XXXV: Manon Lescaut, de Giacomo Puccini

(Aquesta entrada no té estructura: són apunts que vaig prendre durant els entreactes de la funció).

Tot i la passió que l’amara resulta una mica freda aquesta Manon. Potser hi té a veure l’estatisme d’un Des Grieux (Hugh Smith, que substituí Sergeij Larin) gran com un sant pau, que amb prou feines pot moure’s per l’escenari amb una mica d’agilitat? No resulta gaire creïble –ni una mica– que algú tan corpulent no pugui evitar la detenció de Manon quan l’únic que l’atura és una Lescaut (Robert Bork) que fa un tricorni i un cap menys d’alçada que ell. O és potser la irregularitat amb què canta? I això que veu no li’n falta. I la Guleghina, que sembla no sortir-se’n amb els piani… Sort de l’orquestra i el cor, almenys aquests no han decebut.

***

Un tall cada mitja hora és un anticlímax. Entreacte de mitja hora després de cada acta –el més llarg dels quals dura quaranta minuts– gairebé dupliquen la durada de l’òpera i contribueixen a aquesta sensació d’ensopiment.

***

L’escenografia és clàssica, fidel a l’època en què transcorre l’acció de l’opera. Liliana Cavani, que n’ha assumit la direcció d’escena, considera que modernitzar les òperes de Verdi i Puccini és banalitzar i és ridícul (La Vanguardia, 19.12.2006) –no hi estic del tot d’acord: segons com es faci, diria. Però en la seva versió tot es veu, sense ser-ho, massa de cartró-pedra. Potser la complexitat de l’escenografia ha obligat a separar cada acte del següent?

***

Els fans de la diva bramen sense vergonya ni aturador després d’una de les seves àries. D’acord, ha cantat molt bé, però… cal robar-li el protagonisme d’aquesta manera?

***

Diners no són sinònim de gust ni d’elegància, proclama silenciosament una faldilla fúcsia amb grosses rodones negres.

***

Senyores i senyors, el tercer acte començarà d’aquí a tres minuts.

***

Vaja amb el tercer acte. I jo que pensava que ja no m’emocionaria…

***

Manon Lescaut té força a veure, encara que només sigui pels precedents literaris, amb una de les meves òperes preferides: La Traviata. Potser per això i perquè el paper principal en la funció que em tocava el cantava la Maria Guleghina –cantant per qui tinc una certa tirada– tenia força ganes de veure aquesta òpera. Si no recordo malament, a La dama de les camèlies el llibre de l’abat Prévost té una presència si no fonamental almenys destacada i hi actua com a premonició del que passa en relacions desiguals com la que s’estableix entre Des Grieux i Manon Lescaut. La de Puccini és la primera Manon que es veurà aquesta temporada al Liceu: també hi ha Manon i Le portrait de Manon de Massenet i Boulevard Solitude de Hans Werner Henze.

De fons, L’horizon, de Dominique A.

Technorati tags: ? ? ? ?

3 pensaments a “Nits d’Òpera, XXXV: Manon Lescaut, de Giacomo Puccini

  1. Anonymous

    Jo vaig anar-hi ahir, diumenge i… quina llàstima! Feia anys que no veia una òpera tan mal cantada ni una obra mestra tan malbaratada. Hugh Smith va ser nefast: una veu fosca, gairebé de baritonal (en un paper que ha de començar amb una veu lluminosa i radiant), sense veu mitja, sense cap sentit del fraseig, sense dicció… Va destrossar un ària tan bonica com “Dona non vidi mai”, on ni es va sentir la línia melòdica, trencada del tot. El gall va ser el de menys: pot passar-li a qualsevol. I veu… no en tenia: només quan puja a l’agut (però un agut poc brillant, enfosquit). Cantant a veu mitja queda anul·lat. I va anar a pitjor. El pitjor tenor en anys: dolent, dolent, dolent…
    La Maria Guleghina no va matar, i això que també hi havia el sector guleghinista bravejant (però poc, en conjunt): no és un paper per a ella. Té una veu massa dramàtica, que només funciona a l’escena final: mor meravellosament bé, i el “Sola, perduta, abbandonata” li queda bé. Però als primers actes… fatal: sense piano, sense fiato… i, el més greu: barroera com ella sola. Ha de ser una noia delicada, gairebé angelical, que seddueixi Des Grieux només en veure-la, i fa la sortida més basta que pots imaginar-te. Semblava una Carmen de raval, més que no pas una Manon. No va entrar per res en el seu paper, la senyora Guleghina. La Dessì, a l’altra repartiment, no té tanta veu, però és més adequada i, com a mínim, s’ajusta al tarannà de la protagonista.
    O sigui que, al final, el millor va ser el Lescaut de Robert Bork. Ja és trist, ja.
    L’escena, correcta. Ja sembla estrany i tot trobar-ne una de “clàssica”. Tampoc no era tan de cartró pedra, home. Potser al primer acte no et diré que no, però el segon i el tercer els va resoldre bé i van quedar “moderns” i tot. Els entreactes potser van ser llargs, massa llargs tenint en compte que el Liceu té una maquinària escènica impressionant que permet agilitar els canvis d’escena. De tota manera, benvinguts siguin, de nou, els entreactes. Quantes funcions portàvem on no s’han respectat, ajuntant dos actes en un? I això fa que, en faltar la pausa necessària entre el final d’un i el començament de l’altre… llavors sí que hi ha un anticlímax. El músic potser acaba amb un final espectacular que requereix uns minuts (deu, quinze) de silenci abans de tornar-hi al següent acte. En fer-los seguits, es trenca això i s’anul·la l’efecte que et queda durant l’entreacte. Respectem els entreactes, doncs. No cal que siguin tan llargs, però. Amb els 20 minuts habituals, o 15, ja en tenim prou.
    Jo vaig trobar l’orquestra molt bé. Em deia la meva acompanyant que tapava el cantant: més aviat era ell qui no arribava on tocava. El director va portar-ho molt bé, i la partitura té una densitat orquestral considerable. Realment, Puccini era un gran orquestrador.
    En fi, que va ser una tarda decebedora. Me n’esperava molt més, la veritat. Sembla que Guleghina, amb Giordani (el primer substitut de Larin) va tenir una actuació molt millor. Suposo que cantar amb un totxarro com aquest Smith deu influir que no rendeixis el que toca, però en fi… Que ens vingui a fer papers dramàtics, com Macbeth, Nabucco i similars, i en deixi aquests de més lírics que no podrà fer igual de bé. I que es fiqui millor al personatge, ja posats. I que saludi amb una mica de ganes, que semblava que ens perdonés la vida, a sobre…
    El Smith va tenir una bronca considerable, al final, quan va sortir a saludar tot sol. No ho faig mai, jo: no aplaudeixo i rai. Em sap greu: l’home ha estat allí cantant i si no ha sabut fer-ho millor… Però ahir, realment, es mereixia encara més bronques, per molt substitut d’última hora que fos.
    La novel·la original val la pena. És breu però, és clar, té més “argument” que la versió resumida que en fa el llibret. Realment, veus com el jove Des Grieux cau encegat per l’amor, per una passió que no pot dominar i, enganyat miserablement, torna a caure-hi i torna encara un altre cop, i s’autodestrueix (és com L’àngel blau dos segles abans). És una novel·la d’un romanticisme ferotge… i és del primer terç del XVIII! Tota una visió de futur. És com un Werther avant-la-lettre, en un ambient de Liaisons dangereuses. Sí que hi ha punts en comú amb La dame aux camelies, però són molt diferents. Margarite Gautier és, en el fons, una bona persona que s’enamora i acaba essent una víctima sacrificada per aquest amor. Manon és egoïsta, no és conscient de la magnitud de l’amor de Des Grieux. No actua més que per interès propi, sense visió de futur i amb una frivolitat desesperant. La novel·la, en això, la retrata tan bé… I, en primera persona, Des Grieux la justifica, la justifica sempre, fins i tot quan sap que és injustificable.
    És molt recomanable: deia no se quin francès (Gide?) que una de les cinc millors novel·les de la literatura francesa. Ja pot ser-ho, ja.

    Respon
  2. Ferran

    Ostres! Això és un comentari enriquidor, sí senyor.

    Potser em vaig passar amb el comentari del cartró-pedra: l’escena em va agradar, però potser amb l’estatisme dels cantants em va semblar massa acartronat.

    En altres òperes que necessitaven canvis d’escenari recordo que només feien una pausa de cinc o deu minuts, sense obrir portes, i n’hi havia prou. Sí que van ser massa llargs, en aquesta.

    Gràcies per comentari.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *