Nits d’Òpera, XXXIII: La clemenza di Tito, de W. A. Mozart

L’acció se situa a la Roma imperial del segle I dC (l’any 79, concretament) i –tal com el títol fa explícit– mostra la clemència de l’emperador Tito davant una conjura per assassinar-lo, seguint el model de sobirà benefactor i generós propia del Despotisme il·lustrat. Són personatges decisius en la trama Sesto, amic lleial de l’emperador, però dominat totalment per l’ambiciosa Vitellia, filla de l’anterior emperador, que vol arribar al tron i que prepara el complot, i Servilia, germana de Sesto i estimada d’Annio, aquests dos darrers personatges benignes i positius. En la confusió de l’incendi del Capitoli, l’atemptat fracassa i Sesto és condemnat a mort, situació que palesarà la bondat de l’emperador, que perdona el seu antic amic. Fins i tot la capacitat de Vitellia de penedir-se finalment i autoinculpar-se ens dóna un lieto finale impecable. [p. 10-11]*

Aquest és l’argument de l’òpera de Mozart que s’està representant al Liceu des del 2 d’octubre, La clemenza di Tito. Una òpera de llargs recitatius que no distreuen l’atenció de les bellíssimes àries ni alenteixen l’acció. Una òpera que, en el meu cas, puc reduir a un nom: Vesselina Kassarova. La vaig descobrir —me la van descobrir— ja fa uns anys, i enguany he pogut sentir-la en directe dues vegades: a l’Ariodante de la temporada passada i ara. Té una veu potent, àgil, de timbre brillant, i és, a més, bona actriu. Va saber donar al personatge de Sesto els matisos que caracteritzen la lluita del personatge, que es debat entre l’amor que sent per Vitellia i l’amistat que el lliga a Tito. Va ser, sens dubte, la cantant que més va agradar al públic. No van ser menys els altres intèrprets: Marianna Pizzolato en el paper d’Annio, amic de Sesto; Veronique Gens, en el paper de Vitellia; Ofèlia Sala, en el de Servilia —tinc un problema amb aquesta soprano: té una veu bonica i versàtil, però no gaire potent, sembla: sempre que la veig actuar tinc la sensació que no la sento bé–?; Umberto Chiummo en el paper de Publio, i Michael Schade com a Tito. Cadascún es va poder lluir en les àries que tenen a l’òpera, però també en els duets: el de les dues mezzos, Kassarova i Pizzolato, em va semblar molt sensual, com el de Kassarova i Gens —molt més que els duets de soprano i tenor habituals, si més no.

La temporada del Liceu va començar al setembre, però aquesta ha estat la primera òpera representada en la temporada 2006-2007. I el llistó ha quedat posat força amunt, a veure què passa amb les següents.

*Resum de l’argument del programa de mà.

Technorati tags: ; ; ; ; ;

4 pensaments a “Nits d’Òpera, XXXIII: La clemenza di Tito, de W. A. Mozart

  1. Albert

    Jo vaig veure-la ahir, en l’última sessió. Era el meu primer Mozart en directe, i em va agradar prou. No cantava la Vesselina, llàstima, tot i que la substituta (Elina Garanca) va estar impecable i va endur-se (també) la millor ovació de la nit. Ens va semblar un fenòmen, parlant sense saber-ne, es clar.

    Respon
  2. Wimsey

    Aquesta temporada no podré assistir a cap de les funcions del Liceu (potser, amb una mica d’esforç, a l’Holandès d’en Rigola). Per tant me n’alegro de tornar a llegir els teus comentaris!

    Respon
  3. Ferran

    Jo tampoc l’havia escoltat mai, deric, i em va agradar molt. A veure si en Wimsey en recomana algun enregistrament interessant 😉

    Et diré un secret, albert: jo també en parlo sense saber-ne 😉 Sovint passa que els segons repartiments són tan bons o millors que els primers.

    Gràcies, wimsey! Almenys espero que podrem seguir llegint els teus textos sobre òpera i les teves recomanacions, no?

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *