Mísia al Palau de la Música


Palau de la Música: claraboia
Publicada originalment per Ferran M.

Fa deu anys que vaig veure Mísia en directe per primera vegada. Va ser a la plaça del Rei, durant el Grec de 1996 —els que hi hagueu estat alguna vegada sabreu com pot ser d’especial un recital en aquella plaça. Era, si no m’equivoco, la primera vegada que actuava a Barcelona i feia poc que s’havia donat a conèixer, però el públic que hi havia en coneixia les cançons i coneixia la cantant. Jo no era una excepció.

Ahir, gairebé deu anys més tard, la vaig tornar a veure en directe, aquesta vegada al Palau de la Música —un altre escenari màgic— dins del festival Únicas. En aquest temps ha canviat, com es nota en els seus discos, i els mateixos fados que cantava fa deu anys semblen diferents quan els canta ara. I no només ha evolucionat com a cantant, sinó que l’espectacle també ha canviat: si el de fa deu anys era un espectacle bastant convencional, el d’ara no hi té res a veure. A la primera part, en què va interpretar peces de tots els seus discs anteriors i alguna de l’últim («Nasci para morrer contigo», «Fado adivinha», «Lágrima», «Dança de mágoas», «Da vida quero os sinais»), l’ambient era més… fadista, per dir-ho d’alguna manera: la cantant vestida de negre i descalça i un acompanyament de cordes tradicional (guitarra portuguesa, guitarra clàssica i baix), fent breus introduccions a les cançons que cantava i que va cloure amb la seva cançó fetiche: «Lágrima».

La segona part va ser lleugerament diferent: vestit jaqueta negre, sabates de taló, el trio de cordes més un violí i piano i un repertori que va incloure algun fado anterior i peces (boleros i tangos, entre altres) del seu últim disc («Ese momento», «Te extraño», «Fogo preso», «Fado do lugar-comum», «E se a morte me despisse», «Coração agulha», «Naranjo en flor», «Yo soy María», «Duas luas», «Sem saber» i «Samba em prelúdio»). Però el més interessant va ser la manera de presentar les peces, amb breus introduccions en què presentava els autors de les lletres —poetes i compositors de luxe: Fernando Pessoa, Natália Correia, José Saramago, Vasco Graça Moura, António Lobo Antunes, Armando Manzanero i Amália Rodrigues, entre altres—, de la música o les cantants que havien fet famosa determinada cançó com si fossin clients de l’hotel que ella dirigia. Introduccions farcides de comentaris irònics i bromes, amb moltes interpel·lacions al públic i que va ratllar el surrealisme quan va presentar, al final, els músics que l’acompanyaven.

El punt més emocionant d’aquesta segona part va ser, per a moltes persones del públic, la interpretació d’una cançó que no és a cap dels seus discos: «Rosó». Sí, sí, la nostra «Rosó»: Mísia és filla de mare catalana (tot i parlar en castellà al concert, intercalava frases en català tot sovint; i en el seu segon disc va enregistrar «La gavina», l’havanera de Frederic Sirés que va fer famosa Marina Rossell, que ahir va oferir com a únic bis) i segons va explicar la mare li cantava la cançó per fer-la adormir. Com que la mare era al recital, va aprofitar l’ocasió per cantar la cançó… que no havia interpretat mai i havien assajat aquella mateixa tarda —o això va dir.

El doll de veu que té és impressionant. Una veu greu i en alguns moments trencada que t’arriba ben endins i fa que se’t posi la pell de gallina. No sé quan tornarà, però sí sé que no esperaré deu anys per tornar-la a veure actuar. I mentre, a gaudir dels seus discs.

Technorati tags:

5 pensaments a “Mísia al Palau de la Música

  1. La Dietrich

    Fas enveja, jo la vaig veure fa potser uns set anys a un teatre es les Rambles, i va encantar-me… a casa l’escoltàvem molt i parlàvem d’un Portugal que no coneixíem…

    Respon
  2. Inma

    Mísia és impresionant.
    Jo només l’he vista en un escenari tan fred com l’Auditori i tot i així ens va captivar a tots, el silenci era absolut i això, com ja sabeu, sól ser estrany en aquest tipus de recintes.
    Amb motiu del seu concert al Palau va sortir una entrevista a la Contra de La Vanguardia, allà hi narrava (amb senzillesa i naturalitat) que fa uns anys es va voler suïcidar perque la vida havia deixat de tenir sentit. Em va deixar sorpresa però no em va estranyar, no sé.

    En fí, m’alegro que gaudissis tant. I a veure si torna aviat.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *