Nits d’Òpera, XXXII: Madama Butterfly, de Giacomo Puccini

Madama Butterfly no és la meva òpera favorita, ni tan sols de les de Puccini, però he de reconèixer que li tinc una estimació especial. Va ser la primera òpera que vaig escoltar sencera i la primera que vaig comprar —amb la Mirella Freni fent de Butterfly, el Josep Carreras com a Pinkerton i la Teresa Berganza com a Suzuki. Des de llavors ha plogut molt, n’he escoltat altres versions, n’he vist un enregistrament en dvd i l’he vista representada dues vegades —una a Perelada, l’altra al Liceu; les dues, casualment, amb la mateixa soprano en el paper de Cio-cio-san: Christina Gallardo-Domás. Fins ara, però… més ben dit, fins que no la vaig veure en dvd, però, no vaig adonar-me del caràcter poc heroi de Pinkerton, que no és altra cosa que un vanitós mariner arrogant i covard. No em passo, no: enganya Cio-cio-san fent-li creure que l’estima i que llur matrimoni és real, l’abandona i, quan torna, és incapaç d’enfrontar-s’hi; deixa que siguin la seva muller, Kate, i el cònsol Sharpless qui s’enfronti a la desesperada Cio-cio-san. I me’n vaig adonar gràcies a la interpretació de Plácido Domingo en l’enregistrament —una versió cinematogràfica amb Mirella Freni en el paper de Butterfly.

***

Cio-cio-san no és una geisha corrent, en el sentit que no s’hi dedica professionalment, sinó que ha esdevingut un mitjà de supervivència després que el seu pare se suïcidés. Té quinze anys i creu en l’amor; «ella ci crede», li diu Sharpless a Pinkerton quan estan a punt de casar-se i té raó. Cio-cio-san sobreviurà al rebuig de la seva família gràcies a l’esperança que Pinkerton tornarà «a l’estació serena quan fan la niuada els pit-roigs». Que hagin passat tres anys no significa res, per a ella. Sap que tornarà. I quan torna ho fa per endur-se-li el fill, no per quedar-se amb ella. Cio-cio-san, sola, abandonada per tothom, prendrà una decisió que la fa aparèixer com l’autèntica heroïna de l’obra, superior a Pinkerton: lliura el fill al pare i se suïcida. «Amb honor mor qui no pot conservar la vida amb honor», diu a la daga que el mikado havia enviat al pare de Cio-cio-san.

***

Christina Gallardo-Domás no va tenir un començament gaire brillant, ahir: en alguns aguts la veu se li va trencar i semblava que el problema aniria in crescendo. Però no va ser així, afortunadament, i al final va resultar el millor del repartiment, amb Jane Dutton en el paper de Suzuki, Dalivor Jenis com a Sharpless i Francisco Vas com a Goro. Tres actes en escena i aguantant els canvis de matís del personatge, passant dels més lírics als més dramàtics sense problemes i demostrant que els problemes del començament només havien estat puntuals.Quin no va tenir una nit gaire inspirada va ser Aquiles Machado (Pinkerton), que va començar el primer acte que amb prou feines se’l sentia. I tot i que no va cantar malament les àries més significatives del seu paper, no va aconseguir arribar al públic —a vegades, amb aquestes afirmacions hom corre el risc que li diguin que no en té ni idea; reconforten llavors els aücs i els xiulets del públic al final, que potser no et donen la raó però almenys fan que sentis que no estaves tan equivocat.La posada en escena és ben senzilla: tres parets amb panells que corren marquen l’interior d’una casa japonesa i al fons, quan s’obren, el paisatge —al començament el port de Nagasaki, a la resta de l’òpera el turó on viuen Cio-cio-san i Suzuki. A l’interior de la casa només hi ha un moble que destaqui: la tauleta amb la figura de Buda on reposa la daga amb què se suïcidà el pare de Cio-cio-san.

Si aneu a veure-la, no deixeu de passar pel balcó del foyer, on hi ha una exposició de nines japoneses Ohinasama, petita però interessant.

I la temporada ja s’ha acabat. Queda, fora d’abonament, un Wagner: Lohengrin, però no l’aniré a veure tot i que me l’han recomanat. I a esperar la temporada vinent, que es preveu força interessant.

Technorati tags:

4 pensaments a “Nits d’Òpera, XXXII: Madama Butterfly, de Giacomo Puccini

  1. elur

    M’alegra molt llegir la teva crítica. Doncs finalment ma mare podrà disfrutar de la seva òpera preferida amb una gran soprano (espero que aquell dia tingui una bona nit). La tinc tan emocionada, a ma mare, que només d’imaginar-se sentir “Un bel dì, vedremo” en directe té pell de gallina.

    aisss la Cio-cio-san… que valenta!

    Respon
  2. Burdon

    Ostres, de les coses que s´entera un. Resulta que hi ha un disc dels Weezer que es títula “Pinkerton” i una cançó al disc que es diu “Butterfly” Sabia que Madame Butterfly era una òpera però el que no sabia era que Pinkerton era un dels seus personatges.

    Mira, aquí parlen del disc:

    http://www.telepolis.com/cgi-bin…s24/ weezer2.htm

    Gràcies per la info Ferran!

    Respon
  3. Ferran

    De res, Burdon! He mirat la pàgina d’aquest grup i el disc té per portada una imatge japonesa, però la lletra de «Butterfly» no té gaire a veure amb Madama Butterfly. De tota manera la coincidència (portada japonesa, disc Pinkerton, cançó Butterfly) és massa evident, segur que hi té a veure.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *