Macedònia alfabètica

Bibliotecaris

Ralph Zzyzzmjac se cambió el nombre hace dos años. Su auténtico nombre es Ralph Zyzzmjac. Un amigo le convenció de añadir una Z para ser el último tipo en el listín telefónico. Es soltero, bibliotecario, y trabaja para la ciudad de Nueva York. Para divertirse va al cine, solo. Tiene sesenta y un años.

John Varley. «La guía telefónica de Manhattan (abreviada)». En: John Varley. Blue Champagne. Barcelona: Ultramar, 1988. p. 235-236.

Technorati tags:

Meme de les sèries de televisió

No sé si es podria aplicar la teoria del pèndol a la meva relació amb la televisió: d’èpoques pretèrites en què pràcticament no em movia de davant del televisor he passat a un present on el televisor és poc més que un element decoratiu més on, tot sovint, veig les pel·lícules que ja he vist munts de vegades i que m’agrada tornar a veure i on, no de tant en tant, veig algun programa dels que fan: el telenotícies del migdia i algunes sèries a les quals m’he enganxat —són traïdores, les sèries: si estan una mica ben fetes, et sedueixen, t’atrapen i no et deixen escapar… Així els dilluns són per a la policia científica de Las Vegas (CSI Las Vegas); els dimarts per en House, que potser no el veuria si després no fessin Anatomía de Grey, que déu-n’hi-do com m’ha enganxat; diumenge toca Nip/Tuck, i la resta de dies, després de sopar, Camera Café —una sèrie una mica cafre, si voleu, però que trobo força divertida. Les sèries amb rerefons mèdic guanyen, és cert: hi deu tenir alguna cosa a veure haver treballat quatre anys i mig en una biblioteca mèdica?

Satisfeta, Catuxa?

Tafino

No és cap abreviatura estranya de paraules, no: és el nom del restaurant del carrer Consell de Cent on vam sopar dissabte a la nit. I si ho explico és per una senzilla raó: l’excel·lent civet de cérvol amb gelat de vinagre de Mòdena (suau i delicat al paladar) que hi vaig menjar. El local no és res de l’altre món: paret blanca a un costat, gris plom a l’altra, bombetes grosses i un parell de llums de sostre rescatats d’alguna vella casa de l’Eixample —o de qualsevol altre barri: els avis, que vivien al Poble Sec, en tenien una de molt semblant—, una vella catifa a la sala del fons i un parell de miralls vells. Però alguns plats ben bons, un servei agradable —i entusiasta— i uns preus força decents.

Technorati tags:

X-Men 3

He vist les anteriors i quan vaig veure que estrenaven aquesta vaig decidir que l’aniria a veure, encara que sospitava que només seria una més d’aquestes continuacions buides de contingut i farcides d’efectes especials marejadors. I és cert que hi ha efectes especials, sí; però també hi ha una certa evolució psicològica dels personatges que ja es veia en les anteriors i que fa la pel·lícula una mica més interessant. D’acord, no és una pel·lícula de reflexió metafísica ni res per l’estil, però distreu, no avorreix i fa pensar: el mutants no són malalts, però els no-mutants inventen una «cura» perquè es tornin «normals» (no us sona, això?). Si l’aneu a veure, un consell: aguanteu estoicament els crèdits del final. Si la pel·lícula ja acabar amb força indicis que n’hi podria haver una quarta, l’escena amagada rere els crèdits sembla confirmar-ho.

Technorati tags:

8 pensaments a “Macedònia alfabètica

  1. Moonsa

    Gràcies per les recomanacions. Quant a les sèries, jo també estic enganxada a algunes, i especialment a una que veig en dvd’s perquè no tinc canal Fox…. Lost! quin viciiii 😀

    Respon
  2. Ferran

    Sobre gustos no hi ha res escrit, lola, però tenint en compte què fan a vegades amb pel·lícules d’aquest tipus, la vaig trobar força encertada.

    No l’he vista mai, Moonsa, Lost. Però sembla que agrada a tothom.

    Respon
  3. Daniel

    Això del Ralph Zzyzzmjac si que és freakisme!!! Digne dels millors moments del “Freakandó matiner” d’en Ferrer a RAC105… Però també m’he espantat: així estaré als 60?? uffff…

    Respon
  4. Wimsey

    “Camera café” va començar com una sèrie més costumista i habitual, però la seva evolució a millor ha estat espectacular. En els darrers capítols practiquen un humor molt més absurd, surrealista, experimental i políticament incorrecte, que li escau molt bé. Com a exemple, l’episodi en què el director parla amb un conill gegant invisible.

    Respon
  5. Isabela

    Nosaltres veiem el CSI i Cámera café. A Itàlia fan pràcticament les mateixes sèries (i ja no diguem els concursos…) que aquí. És curiós això de la globalització. Recordo que fa anys feien Médico de familia made in Italy… Es veu que les productores venen a toota Europa els mateixos formats. La veritat, xoca bastant posar la tv allà i començar a veure el Grisom o com es digui parlant italià, y ya no te cuento la Cañizares y el Bernardo a la italiana… Allà els personatges de Cámera café són més histriònics. El Lorenzo, el personatge gay, tot i que s’assembla físicament al nostre va completament maquillat, és molt més exagerant.

    Respon
  6. Ferran

    Home, espero que no Daniel!

    El del conill gegant no el recordo, Wimsey; però les situacions són molt absurdes —tot i que n’hi ha que es donen realment als llocs de treball…

    No m’els imagino, en italià Isabela. O potser sí, que recordo haver vist alguna sèrie italiana al digital del meu germà. Quins doblatges més mal sincronitzats!

    Respon
  7. Isabela

    sí que és veritat, el doblatge millor és l’espanyol. aquí es veu que tenim una escola de doblatge que es de lo mejorcito! 😉

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *