Nits d’Òpera, XXXI: Ariodante, de Georg Friedrich Händel

S’estranyava en Roger Alier a la ressenya sobre l’òpera Ariodante que va escriure per a La Vanguardia:

[e]l público no protestó la dirección de escena, cuando otras veces la abucheó por menos»*

una posada en escena que ha situat dins l’escenari un segon escenari: un teatre de titelles amb quatre nivells per on es movien, d’esquerra a dreta, els cantants, convertits en titelles —mitjançant el maquillatge i, sobretot, mitjançant unes cametes de roba que els penjaven dels vestits per sobre les baranes que separaven els quatre nivells i que amagaven les cames dels cantants. Posada en escena que va provocar que algun aficionat d’aquests que en saben tant tant tant i que han vist de tot i tot millor deixés anar comentaris com ara «jo no he vingut a veure titelles». Una posada en escena, tanmateix, original i divertida, amanida amb uns jocs de llum (com em va fer notar un conegut present a la mateixa funció) molt encertats i els moviments dels cantants, que anaven canviant de lloc formant figures aprofitant els quatres nivells —gairebé com les coreografies dels musicals nord-americans dels anys trenta, però més estàtics— i que gesticulaven com si fossin titelles. Potser algú em recordarà les vegades que m’he queixat de posades en escena que no tenen en compte el text i descontextualitzen tant l’obra que acaba perdent el sentit. En el cas d’Ariodante passa el mateix, però se solucionava amb la llum i els colors de l’escenografia.

Quant als cantants, Sara Mingardo (en el paper de Polinesso) va cantar molt bé i amb molta energia al primer acte, però al segon va semblar que perdia una mica de força i es va esvair una mica; Vesselina Kassarova (Ariodante), en canvi, va mantenir el tipus durant tota l’òpera i va ser un dels punts forts de la representació; l’Ofèlia Sala (Ginevra) va cantar bé, i canta molt bé, però sempre m’ha fet l’efecte que es queda una mica curta de veu. La soprano Elena de la Merced (Dalinda) i el tenor Steve Davislim (Lurcanio), amb Kassarova, van ser, però, els que van oferir els millors moments de la funció. No parlo del cor ni de l’orquestra perquè sembla que darrerament s’han posat d’acord per oferir unes interpretacions excel·lents i no convé que els pugin els fums, no sigui que s’ho creguin massa i baixin la guàrdia.

Tanmateix, no sé si sóc gaire objectiu: amb Händel vaig convençut que m’agradarà (com més música escolto d’aquest compositor més m’agrada) i que gaudiré com un ximplet del reguitzell de magnífiques àries da capo i amb els lleugers recitatius de les seves òperes, independentment de com me les serveixin. La propera vegada, però, podrien tornar-se a arriscar a contractar contratenors pels papers originalment escrits per a castratti, com van fer amb Giulio Cesare, que, si no millorar, sí que donarien una sonoritat diferent a l’òpera.

I un cop llegida la nota, passeu-vos per can Wimsey i intenteu endevinar a quina de les «Tribus operístiques» que descriu pertanyo. I no val fer-ho després de llegir els comentaris!

* Roger Alier. «Händel en versión concierto». La Vanguardia (17.05.2006), p. 38.

PS. Acabo d’adonar-me que els enllaços a òperes d’altres temporades del Liceu no porten a les pàgines originals. Aniré canviant-los de mica en mica.

Technorati tags:

5 pensaments a “Nits d’Òpera, XXXI: Ariodante, de Georg Friedrich Händel

  1. El Llibreter

    | 06.04.06 – 10:27 am |

    També em va agradar molt el joc de llums per indicar els canvis d’escena. Sara Mingardo, que va fer un recital excepcional a Caixafòrum al Festival de Música Antiga de 2004, estava una mica fora de lloc perquè potser el seu estil és més, diguem-ne, historicista. És com en una obra de teatre en la qual els actors pertanyen a tradicions interpretatives diferents i, encara que ho facin molt bé, cadascú a la seva manera, la cosa grinyola pel sol fet d’actuar barrejats. Vesselina Kassarova em va entusiasmar, sobretot a partir del seu “Scheda infida in grembo al drudo” tan lent.

    Una bon bateig liceístic. Ara entenc perquè no programen més òpera barroca: en un entreacte, una abonada de toooooota la vida, comentava a una altra que hi estava d’acord que mira que hi coses maques i vés per on ens porten “això”; és a dir: Haendel! Com sempre, la nota negra és la tos compulsiva i sovint desagradable d’alguns espectadors.

    Per cert, Andreas Scholl interpretarà Giulio Cesare a Paris i a Roma a l’octubre i Bach al novembre a Madrid.

    Salutacions

    Respon
  2. Ferran

    | 06.04.06 – 12:19 pm |

    El comentari de l’abonada de tota la vida em recorda el d’una veïna de butaca quan van fer The fairy queen de Purcell: que només hi anava pel ballet, perquè la música no valia gran cosa.

    A mi que m’hi portin Händel sempre que vulguin,Llibreter. I a veure si ens fan venir el Schöll, aquests o els del Palau! Gràcies per la informació.

    Respon
  3. Moonsa

    | 06.04.06 – 7:13 pm |

    Doncs si es posen les mans al cap per unes cames de titella, que no faran amb els excesos escato-sexo-lògics de l’amic Bieito? 🙂 He llegit l’article de la fauna operística, està molt bé jeje. Jo juraría que tu pertanys a la categoría dels que els agrada la música i no s’estan per tantes punyetes 😀 Saps, es que a mi m’agrada l’opera, pero tinc uns quants amics amants (fanàtics?) de debó de l’òpera, i he conegut gent d’aquest “ambientillo”…trobo que discuteixen molt, defenent tal o qual soprano amb un vigor que semblen “hinchas” de fútbol versió fina, que han recopilat un piló de dades d’història de l’opera, libretos i melodies d’àries, i noms tècnics, però que la majoria fan uns agossaradissims comentaris sobre les veus d’uns i altres i sobre les composicions de l’autor que posen els cavells de punta de qualsevol músic, con un poderio ells! No se, a mi m’agrada gaudir l’opera, i tinc els meus gustos, però miro de tener l’oïda oberta. Sospito que tu ets dels meus. I la llista de fauna si l’estirem, donaria per molt :)). D’Ariodante no dic res perquè ni tant sols l’he sentit (convenient rubor) 😉

    Respon
  4. Moonsa

    | 06.05.06 – 11:54 am |

    😆 Em sebla que encertes en la classificació, Moonsa, encara que jo també les dic de ben grosses (diuen que la ignorància és atrevida). Ostres, mai se m’havia acudit comparar alguns aficionats amb els del fútbol, però tens molta raó 😉

    Respon
  5. Wimsey

    | 06.08.06 – 12:47 am |

    Me n’alegro que us hagi agradat l’article, tot i que evidentment tenia una intenció irònica…

    Respon

Respon a Moonsa Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *