Nits d’Òpera, XXX: Die Tote Stadt, d’Erich Wolfgang Korngold.

«Aix, uix, una òpera moderna», penses mentre comences a escoltar els primers acords de La ciutat morta, de Korngold. Recordes l’última experiència amb una òpera contemporània i tems que tot serà igual. L’audició, però, només et dóna alguna pista del que veuràs més tard: és una audició interrompuda sovint i sense posar-hi gaire atenció. Així que quan seus al teatre penses: si més no, que el cantants siguin bons. Comença l’obra. No és el que esperaves. Ni la calor que fa al teatre provoca la més mínima distracció. Et deixes portar per la música, per la posada en escena (amb l’escenografia que trenca les lleis de la perspectiva, inspirat en el cinema expressionista alemany), per les veus de Torsten Kerl, de Susan Anthony, de Bo Skovhus i, potser la millor en el paper més petit, la Brigitta de Julia Juon. És la segona funció i el teatre no és ple com passa sempre que hi fan alguna òpera poc habitual. Els bravos i els intensos aplaudiments als cantants i a l’orquestra omplen el teatre i t’acompanyen mentre vas baixant camí de la sortida. Surts al carrer amb una sensació semblant a la d’Otello, i també a la que et provocà l’Idomeneo del mes passat: d’exultació, de felicitat per haver-ho vist, per haver-ho sentit.

I ara me’n vaig a llegir la sèrie d’articles sobre l’òpera que ha escrit en Wimsey de La llança de Klingsor.

Technorati tags: , ,

4 pensaments a “Nits d’Òpera, XXX: Die Tote Stadt, d’Erich Wolfgang Korngold.

  1. Wimsey

    Merci per la referència! I sobre La ciutat morta, és una llàstima que hagin trigat tants anys a programar-la, perquè és absolutament magistral.

    | 04.23.06 – 12:19 am |

    Respon
  2. judith

    M’hauria agradat veure-la. La veritat és que no sabia que Korngold tingués tanta obra clàssica, ho he sbaut ara amb això de l’ópera. Jo el coneixia per les bandes sonores que va fer a Hollywood als anys trenta i quaranta, on va arribar fugint dels nazis. Està considerat el pare del sinfonisme en les bandes sonores, és a dir, la influència directa a músics com John Williams.

    | 04.30.06 – 10:38 am |

    Respon
  3. Ferran

    A mi em va passar al revés, Judith, el nom no em sonava ni de les bandes sonores de Hollywood. Llàstima que no la veiessis.

    | 05.14.06 – 12:33 pm |

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *