Nits d’Òpera, XXIX: Otello, de Giuseppe Verdi

Suposo que a aquestes alçades no caldria explicar l’argument d’Otel·lo, no? O sí? Bé, com vulgueu, en faré cinc cèntims: vet aquí que una vegada hi havia un moro anomenat Otel·lo casat amb la bella Desdèmona, que no era mora. Otel·lo és general de l’armada de Venècia i té dos amics, el lloctinent Càssius i l’alferes Iago, al primer dels quals fa el seu capità. Llavors Iago, que de bó té el que jo de marcià, decideix venjar-se. Com? Doncs fent creure Otel·lo que Desdèmona l’enganya amb Càssius, de la manera més fàcil que té a mà: roba el mocador (il fazzoletto) de Desdèmona —sí, la noia té UN mocador amb el qual es passeja a totes hores (li havia regalat Otel·lo)—, el posa a l’habitació de Càssius, fa creure Càssius que és el mocador d’una enamorada secreta, i fa creure Otel·lo que Desdèmona ha donat el mocador a Càssius i fa que aquest malinterpreti tots els intents de Desdèmona d’aconseguir que Otel·lo perdoni Càssius i li torni la capitania que li havia pres després que aquell s’emborratxés. Embolica que fa fort. El cas és que Iago se surt amb la seva i li proposa encarregar-se de Càssius mentre Otel·lo s’encarrega de Desdèmona. Com? Estrangulant-la amb el mocador ditxós. En aquest momento, Emília, muller de Iago, denuncia el seu marit i defensa la innocència de Desdèmona. Otel·lo se suïcida.

Doncs, bé, senyor director d’escena: per què després que la pobra Desdèmona s’hagués passejat amunt i avall tota l’obra amb el ditxós fazzoletto, i que Otel·lo i Iago estiguessin estona fazzoletto amunt, fazzoletto avall, Otel·lo no escanya Desdèmona amb el mocador dels pebrots sinó amb les seves pròpies mans?

Doncs això: que al final el mocador no hi era. I tenint en compte que és un dels motius més coneguts en la tradició teatral i l’operística, doncs va ser una mica trist. Tanmateix aquest va ser l’únic punt negatiu d’una representació brillant farcida de cantants excel·lents —José Cura, immens Otel·lo, al costat d’un no menys magnífic Lado Atanelli com a Iago, i, sobretot, la brillantíssima Krassimira Stoyanova com a Desdèmona, una cantant impressionant de veu plena i farcida de matisos que es va posar el públic a la butxaca en la primera intervenció i va acabar de guanyar-se’l amb «Mia madre aveva una povera ancella… piangea cantando» i l’«Ave Maria».1 El cor, com sempre, fent les delícies del respectable. Escenografia austera i minimalista, sense cap element que pugués distreure l’espectador dels cantants, i un vestuaria que situava més o menys l’acció en un context geogràfic (el Xipre sota domini venecià) i cronològic (vers final segle xv).

La reacció del públic va ser unànime, i va ser una d’aquelles vegades que no hi va haver ni un sol esbronc i sí molts bravos. I pels somiquejos que vaig sentir, hi va haver algún plor i tot durant la funció. Fa dies parlàvem amb una coneguda de l’efecte de la música sobre les persones, i amb aquesta funció vaig comprovar-ne alguns: l’estat d’exultació que et pot causar (i això que l’argument no és, precisament, alegre…).

Em deixava un comentari al tinter: a la representació hi ha un moment molt «literari». Sabeu allò que si al començament d’una novel·la es diu que hi ha un clau a la paret, aquell clau ha de servir per penjar-hi un barret al final? (o potser es diu respecte del conte, ara no ho recordo). Doncs a la posada en escena d’aquest Otel·lo, en un moment donat, crec que al segon o al tercer acte, Otel·lo clava un punyal a la paret. Imagineu amb quina arma se suïcida al final de l’obra? (Sfer m’envia ajuda i diu que era Txekhov qui va dir que si en el primer paràgraf es diu que hi ha un clau a la paret, aquest clau ha de servir perquè al final del conte el protagonista hi lligui la corda amb què es penjarà. Gràcies, sfer!)

1. Textos de les àries provinents de Robert Glaubitz. The Aria Database [en línia]. Estats Units, 1996-2006. Disponible a: http://www.aria-database.com/.

Més informació sobre Verdi a Giuseppe Verdi, il sito ufficiale i sobre l’òpera a Otello.

Technorati tags:

8 pensaments a “Nits d’Òpera, XXIX: Otello, de Giuseppe Verdi

  1. Esther

    Ah, quina combinació tan bona: Otello + Liceu… Per un moment, he recordat una altra nit esplendida el juliol passat amb “Turandot”. Llàstima d’això del “fazzoleto” que expliques. A l’òpera s’han de mantenir les tradicions…

    | 03.03.06 – 1:05 pm |

    Respon
  2. elur

    ummmmmmm… òpera… una gran debilitat, i ja no et dic res del Verdi…
    A mi em posa les piles l’òpera, té tanta força que me l’encomana d’una manera tremenda.
    Afortunat ets, un que passava… jo procuraré ser-ho tot escoltant la Madame Butterfly ben aviat

    | 03.03.06 – 5:05 pm |

    Respon
  3. Berta

    No li perdes la pista al Jesús Moncada, les seues obres són moolt interessants. Al meu humil parer.

    | 03.04.06 – 4:57 pm |

    Respon
  4. Ferran

    S’han de mantenir les tradicions, Esther, si més no fins a un cert punt.

    Ah, elur! Madame Butterfly la vaig veure fa dos anys i enguany repetiré, que tinc moltes ganes de tornar-la a veure.

    De moment, Berta, el poc que porto llegit m’està captivant de mala manera.
    Ferran Edit comment Delete comment | Email | Homepage | 03.05.06 – 11:15 am |

    Respon
  5. Ferran

    Doncs he buscat la crítica que va escriure a La Vanguardia, Eshter, i parla de la manca de mobiliari a l’escenari però no diu res del mocador: només que Desdèmona no mor al llit, com és habitual, sinó al terra.

    | 03.06.06 – 9:48 pm |

    Respon
  6. Ferran

    Segurament, Esther. Va donar més importància al fet que Desdèmona morís a terra que no pas al llit com és habitual… perquè no hi havia cap llit a l’escenari!

    | 03.10.06 – 10:18 am |

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *