Quan els llibres et parlen a cau d’orella

No heu tingut mai la sensació que un llibre us donava la resposta a la pregunta que us fèieu en aquell moment, o que us xiuxiuejava a l’orella les paraules que necessitàveu sentir? A mi, de tant en tant, els llibres em parlen.

Nadie tiene derecho a saber de los otros más de lo que deseen revelar, y tanto la amistad como el amor se extinguirán cuando la gente pierda el derecho a mantener sus secretos.

Kiril Yeskov. El último anillo. Madrid: Bibliópolis, 2005. 442 p. ISBN 84-96173-19-4.

Technorati tags: , , ,

11 pensaments a “Quan els llibres et parlen a cau d’orella

  1. Frederic

    de vegades em passa que frases o paràgrafs em dónen resposta a moltes preguntes, llavors agafo un llapis i el senyalo, després marco el punt amb un paperet per quan guardo el llibre a la lleixa.

    | 02.27.06 – 9:38 pm |

    Respon
  2. Ferran

    Sort que has dit llapis! Arribes a dir bolígraf o retolador i t’excomunico! :p Jo també ho faig… i ho escric al bloc, a més.

    | 02.28.06 – 9:51 am |

    Respon
  3. Esther

    A mi m’agrada mantenir els llibres nets de llapis, etc. i el que faig és que ho escrig en una llibreta, amb el nom del llibre i la data en que ho vaig llegir…

    | 02.28.06 – 11:40 am |

    Respon
  4. neus

    ummmm… jo intento fer com l’Esther, però a vegades no puc deixar de llegir per escriure, i llavors vaig boja buscant aquell paràgraf o frase que sé que havia d’apuntar, sé que era important, sé que reflectia just el que necessitava veure reflectit… i recoi… on deu ser? a quina pàgina? aiaiai… era en el tros aquell de… o no calla! el vaig llegir quan… i m’estresso, de veritat que m’estresso jeje… però vaja, sóc capaç de llegir-me per alt enllà totes les pàgines de bell nou… així d’obsessiva sóc a vegades…

    M’agrada que em parlin els llibres, si no ho fan els aparco.

    Gràcies per la benvinguda!

    | 02.28.06 – 4:45 pm |

    Respon
  5. raimdepastor

    De vegades no és un llibre, sinó un blog el que et parla a cau d’orella… Com ara! El teu post se suma a tota una sèrie de missatges en el mateix sentit que m’han arribat per diversos mitjans.
    No pot ser una casualitat: n’hauré de fer cas.
    Darrerament hi he estat pensant molt, en els secrets i allò que cadascú tria compartir o guardar-se… És tan difícil, però, quan un té la “necessitat” de saber!

    | 02.28.06 – 5:44 pm |

    Respon
  6. Esther

    Em sembla que sempre tenim la necessitat de saber, no?
    Amb això d’apuntar-ho en una llibreta em passa una cosa curiosa. A vegades, al cap del temps quan rellegeixo el que he escrit, ja no li trobo tant sentit com abans. És com si el que per una estona va ser com una revelació i va resoldre els meus dubtes, amb el temps ja no em digués el mateix… no sé si m’explico…

    | 02.28.06 – 6:43 pm |

    Respon
  7. Frederic

    boli? retolador? MAI!!!! A un llibre, mai! Per mi els llibres són sagrats, objectes de culte!
    Per cert, tinc aqui uns quants punts de llibre guardats per enviar-te algun dia… com ho fem?

    | 03.01.06 – 10:47 pm |

    Respon
  8. Ferran

    Uf, si ho fes en una llibreta no tindria espai Esther, tinc la taula plena de llibretes!

    Això també m’ha passat alguna vegada, elur, quan no tinc a mà un llapis per subratllar. Gairebé sempre recorro a un segon punt (un tros de paper, una targeta de metro…) o a la memòria visual: acostumo a recordar bastant si era pàgina dreta o esquerra i a quina alçada :S

    Raïmdepastor quant de temps sense veure’t! Potser sí que hauries de fer cas d’aquests «avisos»…

    T’expliques perfectament, Esther. És com quan llegeixes un llibre i et fascina, i al cap del temps el rellegeixes i ja no et transmet res…

    Sí, jutipiris, el respecte costa a vegades.

    Frederic, ja t’escriuré un mail. Jo també en tinc alguns que et podria enviar.

    I tant, Berta. Som nosaltres que no sempre escoltem/entenem el que ens diuen.

    | 03.03.06 – 1:24 pm |

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *