Nits d’Òpera, XXVIII: Wozzeck, d’Alban Berg

Hi ha estils musicals amb els que no connecto i ahir em va passar amb aquesta òpera, Wozzeck, d’Alban* Berg,** que em va avorrir força tot i la bona feina d’orquestra i cantants. No va ajudargens a que me n’emportés millor impressió la posada en escena de Calixto Beito, absurda, sense cap mena de relació ni literal ni metafòrica amb l’argument de l’òpera ni amb el text del llibret, i plena dels elements propis de l’afició al «caca-cul-pet-pipí» d’aquest director d’escena: nus perquè sí, sang de tant en tant, imatges d’operacions quirúrgiques… Una posada en escena fastijosa i avorrida, en resum.

* Informació sobre el compositor (en anglès).
** Informació sobre el compositor (en castellà).

Technorati tags: ? ?

8 pensaments a “Nits d’Òpera, XXVIII: Wozzeck, d’Alban Berg

  1. Frederic

    En Calixto Beito… uf quin personatge! Jo és que no soporto gaire a aquesta gent que va de vanguardista i l’únic que fa és carregar-se els clàssics perquè es pensen que així queden més “intel.lectualillos”, però d’això res de res.

    | 01.08.06 – 10:46 pm |

    Respon
  2. Isabela

    tinc entès que van sortir despullats a saludar, oi? el beito té això. es pensa que pour épater le bourgeois s’ha de ser escatològic perquè sí. com diu el ferran “caca-cul-pet-pipí” forever. 😉

    | 01.09.06 – 11:43 am |

    Respon
  3. Patrick

    El teu raonament és moderat. Entenc que el Bieito no agradi a la gent (busca la provocació gratuita), ara… No conecto gens amb el comentari del frederic. L’intent d’apropar l’òpera (fins ara privilegi dels consumidors de joies) a un públic més jove no hauria de ser interpretat com “pixar-se sobre els grans clàssics”. Per cert, si no fos per alguns dels “intelectualillos” que tu dius, en aquest pais només es representaria el Misàntrop, obres del Sagarra i, ja posats, parlaríem tots en vers. Una mica de modernitat no va malament (sobretot dins allò que se sol titllar d’intocable)… Això sí, amb bon gust.

    | 01.11.06 – 4:15 pm |

    Respon
  4. Ferran

    La nota que vaig escriure té força d’estirabot, és veritat: ara, estic d’acord amb en Patrick, com ja he dit altres vegades. El problema no és «modernitzar», sinó que es faci amb sentit. Qualsevol intent per acostar un gènere com l’òpera al públic que encara el veu com un gènere inabastable, sigui benvingut.

    No ho sé, Isabela, ni tan sols vaig esperar que baixés el teló :p

    Frederic, ja he respost amb el comentari al Patrick: no passa res per modernitzar o adaptar els clàssics, sempre que es faci amb una lògica que vagi més enllà de la provocació per la provocació. Això sí que no té sentit (o jo no l’hi trobo).

    | 01.12.06 – 3:51 pm |

    Respon
  5. Francesc

    Vaig anar a veure el Wozzeck l’11 i el 12 (el primer dia era el meu abonament i el segon acompanyant uns familiars vinguts de Zamora que entre altres coses venien per veure el Barça-Zamora de la copa del Rey) No sé quins dels dos dies vaig agafar la galipàndria, però m’està portant forces problemes, ja que m’he de prendre immunosupressors i els meus anticossos estan pràcticament a “0 Tomatero”
    El primer dia, acompanyat per una oboè i una violista de l’OBC que vaig convidar perquè ningú va contestar-me l’oferiment que havia fet al blog de regalar-l’hi l’entrada a qui me la demanés. En principi hem sobrava un abonament però al final varen ser dos. m’ho vaig passar pipa deixant-me seduir pels cantants, la música i el muntatge de Bieito que trobo excel.lents tot i voler “escandalitzar a la burgesia tradicional ¿Algú recorda un Tannhäuser del any 73 o 74 amb els ballarins del Liceu, aleshores hi havia cos de ball, amb un tanga daurat en forma de petxina ,l’escàndol que va muntar ? Jo en conservo un record excel.lent.(Es que vaig trepitjar el Liceu per primera vegada de molt jovenet fa 39 anys amb una Aïda cantada pel Pedro Lavirgen) No cal dir que amb músics professionals veient l’òpera els comentaris posteriors varen ser sucosos. A les meves dues acompanyants els va agradar la interpretació musical i la posta en escena. Elles estan acostumades a tocar tot tipus de músiques i les viuen d’una altra manera.
    El segon dia amb un dels familiars, un cosí de 21 anys, trompetista amb el grau mig superat i una tia seva de 70 anys que no està familiaritzada amb la música, els va agradar el muntatge i l’òpera tot i que a Zamora no poden gaudir de bones audicions d’òpera en general com nosaltres aquí.
    Els tres muntatges de Bieito, tot i mantenir les seves neures, crec que estan d’acord amb una actualització de l’obra. Per mi el més interessant i impactan va ser “Un Ballo in Maschera” que tanta escandalera va portar i que retratava fidelment el regicidi del rey suec al segle XXVIII amb l’intent de cop d’estat de Tejero. Això sol es mereix un aplaudiment.(Un gran suspens per al públic que no deixava sentir la música) “El Don Giovanni” portat a l’ambient nocturn del “meravellós” Barcelona 92 el vaig trobar aconseguidissim. ¿O és que ningú de vosaltres s’ha mogut en ambients hamposos i drogotes? (jo he pagat alguna dosis d’heroïna per algun amic que ja fa anys que és mort, de forma involuntària, està clar) però ja veig que no vàreu viure els feliços 80 en que tot era sexe ,droga i rocc and roll.
    El Wozzeck és una peça que vol se asfixiant, claustrofòbica, obsessiva, nihilista, amb un final tràgic en el sentit grec, cosa que el muntatge recrea en una plataforma petrolera o una refineria, el que vulgueu. ¿Quina diferència hi ha amb una caserna alemanya del XIX, en l’original, i la terrible disciplina que es vivia en aquestes casernes? Berg quan va estrenar aquesta òpera havia viscut com a soldat la Primera Guerra Mundial i les atrocitats que descriu Büchner en el seu drama. L’alemanya del Kàiser era militarment parlant idèntica a la del drama.
    Bieito manté tots els canvis de registre que presenta la partitura i la dramatúrgia i el seu treball va ser excel·lent. Recordeu els trossos còmics del ball.
    En quan als cantants s’ha de dir que es van lluir igual que la orquestra perquè la peça és de les més difícils d’interpretar. Primer els músics han de coordinar-se de manera magistral perquè tot s’aguanti; les dinàmiques són d’una gran complexitat interpretativa. Els cantants amb un estil postwagnerià emprant una tècnica entre recitat, cant wagnerià i tècnica tradicional vol una gran preparació física i una gran agilitat, passar de la veu impostada del cant, al crit, l’esgarip i la veu parlada és de les coses més difícils per a la veu ja que és una manera de trinxar l’instrument
    Al sortir del Liceu (el primer dia) fent els comentaris amb els músics de l’orquestra i amb en Jaume Tribo (tot anant Rambles amunt) vàrem comentar que passaria si encomptes del Wozzeck s’hagués muntat la “Lulú”també del Berg però que dura unes tres hores? Vos deixo amb l’incògnita.
    Per finalitzar la setmana només calia esperar al dissabte que en la programació de l’OBC hi havia programat el “Concert per a violí i orquestra “A la memòria d’un àngel” del 1935 també de l’Alban Berg. Quina setmana més plena d’emocions

    | Homepage | 01.17.06 – 12:50 am |

    Respon
  6. Ferran

    Déu n’hi do, Francesc, quin tros de comentari. Gràcies, de debò. És interessant llegir punts de vista diferents, encara que pel que fa al Bieito no hi estic gaire d’acord: encara que no m’hagi mogut per ambients “hamposos i drogotes”, no crec que Don Giovanni tingui res a veure amb Barcelona 92, ni que calgui portar a l’escenari sang i fetge com fa ell. Però bé, «para gustos, los colores»: si tan èxit té, alguna cosa hi deu haver… que jo no sé trobar.

    | 01.17.06 – 3:19 pm |

    Respon
  7. Retroenllaç: Nits d’Òpera, 72: Carmen, de Georges Bizet « Un que passava

Respon a Patrick Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *