Nits d’Òpera, XXVII: Semiramide, de Gioachino Rossini

…ara va de bo

Encara no havia sonat l’avís dels tres minuts quan vam començar a sentir una estranya remor —estranya si més no per al Liceu— i vam veure que el públic, el «respectable» públic de platea començava a girar-se cap a l’esquerra i a alçar-se dels seus seients. La remor es va convertir en un eslògan que amb prou feines sentíem entre la cridòria i els xiulets del «respectable» públic de platea: no enteníem res. Què passa? ens preguntàvem els del lateral esquerre del teatre. Llavors els vam veure: van anar avançant tímidament, desplegant la pancarta, més morts que vius, aguantant el xàfec de renecs de la platea. Era el que em faltava per veure, després del paio dels pantalons rosa, al Liceu: una manifestació. El MVB estava mort de riure: «Com canvien els temps —deia—, abans es manifestaven els de dalt i ara es manifesten els de baix». Els veïns de l’esquerre em van demanar que els traduís la pancarta: «Pero… no es público ahora el Liceo?», em va preguntar estranyat.

De mica en mica l’ambient s’asserenà, els manifestants van sortir i va sonar l’avís dels tres minuts. Es van apagar els llums i ens vam deixar endur per la música de Rossini a Semiramide i les magnífiques veus de Darina Takova (Semiramide), Daniela Barcellona (Arsace), Juan Diego Flórez (Idreno), Ildar Abdrazakov (Assur), Miguel Ángel Zapater (Oroe) i el Cor del Gran Teatre del Liceu. Semiramide regna des de Babilònia sobre l’imperi que heretà del seu marit, Nino, que Assur, amant de la reina, el va assassinar. El poble i els sacerdots, però demanen un nou rei, i Semiramide decideix casar-se amb el general Arsace, sense saber que és el seu fill Ninia, a qui els sacerdots havien amagat per por que també fos assassinat. Però Arsace estima Azema, i Assur vol ser rei… El fantasma de Nino torna llavors per turmentar la reina i per dir que Arsace serà rei, però a canvi d’una víctima per expiar el seu assassinat: Arsace-Ninia, a qui els sacerdots han revelat la seva identitat veritable, vol matar Assur, però finalment mata la seva mare, Semiramide, instigadora del regicidi.

El millor paper de l’obra és, crec, el d’Arsace-Ninia, i la mezzo Daniela Barcellona va estar brillant. Els moments més bonics de l’òpera, almenys els que em van agradar més, van ser precisament les àries d’Arsace i els duets amb Assur i, sobretot, amb Semiramide: Darina Takova té una veu bonica, tot i que en molts moments semblava que no cantés amb veu, com si es reservés per als punts més difícils de les seves intervencions. Juan Diego Flórez, en el paper secundari d’Idreno, príncep indi pretendent de Semiramide primer i d’Azema després, també va lluir-se: malauradament va haver de competir en algun moment amb una orquestra que li emmudia la veu (va ser per això que al final una bona part del públic va esbroncar el director musical, Riccardo Frizza?). He de reconèixer, però, que tinc debilitat per les veus greus —cada vegada més— i que les interpretacions que més em van agradar van ser les de Barcellona, i les dels baixos Abdrazakov i Zapater.

Quant a l’escenografia… bé, la veritat és que tot i ser una aposta una mica arriscada, no em va desagradar. Semiramide regna sobre pobles diversos, i això quedava perfectament reflectit en un escenari que podia ser la sala de consells de les Nacions Unides, i alhora el centre de control de l’exèrcit d’una potència militar. Contemporani, això sí, i fins i tot i havia un telèfon vermell que em va recordar la pel·lícula de Kubrick. Tanmateix, aquesta escenografia no donava gaire joc a l’hora de fer veure que els protagonistes baixen a la tomba on és enterrat Nino. Però la veritat és que tots aquests muntatges comencen a cansar una mica: a veure si hi ha algun agosarat que escenifica una òpera sense canviar-la d’època, sense convertir-la en una mala còpia d’una pel·lícula de ciència ficció i amb alguna cosa a l’escenari a més dels cantants.

12 pensaments a “Nits d’Òpera, XXVII: Semiramide, de Gioachino Rossini

  1. Guasteví

    Les òperes, dins de tot, tenen l’encant de presentar tots els problemes del món a nivell social, personal, polític…: incest, gelus, assasinats, regicidis, baralles, amors, desamors, odis… açò ho torna interessant, la trama.

    | 11.29.05 – 9:56 pm |

    Respon
  2. Ferran

    Gran part dels arguments d’òpera són pura passió, moltes vegades sense gaire lògica, Sara. I en alguns casos, autèntics «culebrons». Però retraten, o intenten retratar, tot això que dius.

    | 11.29.05 – 10:30 pm |

    Respon
  3. Isabela

    fa uns dies vaig anar a veure “el castigo sin venganza”. excel·lent mise en scène de la CNTC. no sé si passaran per BCN, ho dubto, però si és així, vés-hi. aquesta és una de les obres dramàtiques més maques de la literatura clàssica. i eduardo vasco ha fet un excel·lent treball. (he deixat d’anar a la maestranza. els seus programes d’òpera són tan “quiero y no puedo” que m’estimo més gastar i miei pochi soldi en altres coses ;).)
    Isabela Edit comment Delete comment | Email | Homepage | 11.30.05 – 10:34 am |

    Respon
  4. memoria

    Hola Ferran, jo hi vaig anar ahir (potser linko el teu post al meu blog perquè tu ho expliques molt bé) Jo també em quedo amb la Daniela Barcellona (quin nom més bonic!), petita però matona, veus com tu ho expliques millor? 😉 A mi també em va cridar l’atenció el telèfon vermell i els segurates (horror!!! quin horror!! això cantaria jo…a mi em sobràven una mica ells i aquells ordinadors, però en fi…els temps moderns) Què sensuals les noies de l’esgrima. petonets

    11.30.05 – 6:25 pm |

    Respon
  5. Francesc

    Jo hi vaig el dia 12, l’últim dia de funció, per tant per fer un comentari trigaré uns quant dies.
    Veient fotos de l’escenografia, recorda les pel.lícules del 007 i també el pannell dels militars del film de Kubrik.
    Algú recorda el muntatge, tant polèmic del Peter Sellars amb les Noces de Figaro, en que passava en un apartament, dúplex, de Nova York? Era genial , tota l’escenografia tenia format de cinemascope , una virgeria.
    Suposo que en la Semiramis hi ha coses per l’estil. Teniu en compta que en la època de Rossini les obres tenen més mala llet del que el públic avui pot sospitar, llegiu una mica i veureu com se les veien i desitjaven per torejar la censura de cada ciutat.

    | 12.02.05 – 1:29 am |

    Respon
  6. Frederic

    Tinc ignorància total en òperes, d’aquesta no n’havia ni sentit a parlar.
    Com va acabar la manifestació del Liceu? ELs manifestants anaven amb abrics de pells i enjoiats?

    | 12.04.05 – 1:38 am |

    Respon
  7. Francesc

    Semiramide és una de les òperes més guapes de Rossini junt al Guillem Tell,també de quatre hores per cert. L’altra dia la vaig sentir per Catalunya Radio i m’ho vaig passar bomba amb la Barcelona i companyia, sobretot en els duos i trios. Les operes com mes “orgiàstiques” de veus millor, visca l’òpera guarra!!! Ja estic fart de solos, per això ja hem serveixo jo sol a la banyera cantant l'” Stri de la vampa!” del Trobador de Verdi o quant esquio.(tinc un ampli repertori d’àries).
    Quan feia diàlisis i estava cansats de seguir wagners i verdis en compac i partitura en faristol, mentre l’altra braç duia les agulles posades, una bona cura era seguir rossinis tots 38 títols per ordre cronològic i les seves versions franceses, les que en tenen. Proveu-ho és massa. Quant estigueu cansats passeu a Pucccini, i així successivament. Quant els hagueu acabats tots passeu a l’òpera finlandesa contemporània ,Rautavara i companyia i vos en portareu grates sorpreses.
    Espero el 12 per veure-ho en directa.

    | 12.05.05 – 9:00 pm |

    Respon
  8. Ferran

    Si la fan intentaré anar-hi, Isabela, em refio del teu criteri 😉

    Sí que ho eren, de sensuals, les noies de l’esgrima memoria. Pots enllaçar sempre que vulguis, ja ho saps.

    He llegit alguna cosa sobre la censura en altres òperes, però no sabia que aquesta també havia tingut problemes, Francesc. No conec aquest muntatge que dius, però deu ser interessant. Ara escoltar 38 òperes seguides… déu n’hi do! Espero que tornis per aquí quan l’hagi vista i ens donis el teu punt de vista.

    No, frederic, em sembla que no anaven amb abrics de pell i enjoiats, aquests. Des d’on estava no els veia gaire, però la cosa va acabar de seguida.

    | 12.07.05 – 9:02 pm |

    Respon
  9. Ferran

    Acabo d’arribar del Liceu de veure la Semiramide hi ha sigut una bona vetllada. M’ho he passat pipa. Primer l’amic de la ma esquerra, l’apuntador, fixeu-vos en la contxa i veureu que la mà esquerra és la única que es veu ja que és la que dóna les indicacions als cantants, va convidar-me a saludar els cantants al finalitzar la representació i com que era la última hi havia bombons i cava, imagineu-vos-ho en guardaré el secret de l’experiència.
    La representació no té desperdici, comencem per l’orquestra 10 1ers violins, 10 2ons violins, 7 violes, 6 celo i 4 ganàpies. Els que porten tot el pes conjuntament amb l’oboè. Si us hi fixeu la resta d’instruments fan matisos queden en segon terme, són tant importants com els altres no desmereixo, cosa que fa el públic contínuament. ¿Quant aprendrà que una ària o duo acaba quan l’orquestra a finalitzat l’últim temps de l’últim compàs i no aplaudir fins que el director dóna el temps per acabat?
    Una veritable orquestra de càmera, per avui dia però que amb les 4 trompes 2 flautes, 2 clarinets, trompeta i percussió, és la orquestració original de Rossini (hem deixo algun instruments però ho recordo de memòria). El director genial en les dinàmiques i els tempos amb els continus canvis de rallentandos i finales súbito, típics de l’època. Gloriós en els números concertants i en els trios marcant tots els matisos dels cantants i les seves dinàmiques tant amb indicacions de la boca, recitant amb els llavis el text com les indicacions amb la mà i inflexions dels dits.(un està acostumat a que el dirigeixin, sóc gat vell).
    Les veus encara que petites molt ben timbrades i agradables tots molt per la feina, es nota la mà del director i ajudants.
    El muntatge com ja deia i algú més apunta està entre el 007 Moon… i el “Telefono rojo…” la mà esquerra d’Ildar Abdrazakov (Assur)amb el gua negre només li faltava intentar suïcidar-se com a la pel.lícula de Kubrik. L’espectre de Nino, (en català és Ninus) és una recreació del Hamlet de l’Olivier i el Macbett de Wells. I què dir de la Semiramide de Darina Takova, quan entra per primer cop amb les plomes negres sobre la melena és un homenatge a l’òpera barroca i després jo hi veig un homenatge a la ‘Divina’ a la Callas. En molts moments la recorda gestualment, encara que no vocalment. No m’enrotllo més que ja està bé. Si algú vols més teca que avisi que intentaré complaure.
    Postdata; amic Ferran en aquesta òpera no tinc coneixement de que hi haguessin grans problemes de censura, jo hem referia en general, encara que sempre n’hi havia al llarg del segle XIX ,del XX no en parlem que ens faríem mal

    | 12.13.05 – 3:37 am |

    Respon
  10. Teresa

    Cony, Francesc, quina canya, i mira que et conec, però avui et superes. ¿Només hi havia xampany, a l’escenari? 🙂 ). Quarts de quatre de la matinada escrivint això i a les 8 del matí a fitxar, ai senyor! Sort que no et vaig acceptar la invitació, ahir 🙂 .

    | 12.13.05 – 11:48 am |

    Respon
  11. Ferran

    Mare de déu senyor, Francesc, quina crònica! Moltíssimes gràcies. Això d’aplaudir quan acaba l’ària o el duo vaig aprendre-ho de seguida, i ara m’empipa molt quan algunes persones interrompen abans d’hora… L’apuntador no el veia, des d’on era, ni la cara del director: ha de ser ben interessant veure-ho de prop.

    I a tots dos, Teresa i Francesc, moltes gràcies!

    | 12.13.05 – 9:52 pm |

    Respon
  12. Francesc

    Les meves butaques segon pis lateral dret són massa a part de veure el contrabaixos, normalment puc gaudir dels jocs tècnics dels músics i de la resta. Pel Wozzeck 11 de gener tinc un abonament lliure. Ja ho sabeu

    | 12.13.05 – 11:09 pm |

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *