Nits d’Òpera, XXVI: La Gioconda, d’Amilcare Ponchielli

O, Ironies de la vida: «Il mio nome è la Vendetta / amo l’uomo che tu ami» (la Gioconda a Laura, segon acte, escena setena).

Caldria preguntar al «respectable públic» que ja en un dels entreactes va començar a escridassar el director de l’orquestra per què ho feia, ja que diria que va ser l’únic que cridava. Si ens ho expliqués, potser els més llecs en la matèria, els que no vam sentir res estrany o discordant, sabríem a què aternir-nos.

Perquè la resta de públic semblàvem més aviat impressionats —jo almenys ho estava— pel conjunt de veus que hi havia sobre l’escenari a la representació de La Gioconda de dijous. Qui és la Gioconda? És una dona veneciana pobra que canta pels carrers per guanyar-se la vida, acompanyada de la seva resadora mare cega —anomenada, en un gran esforç d’imaginació, la Cieca. Barnaba, confident del cap de la Inquisició, està enamorat de la Gioconda, que està enamorada d’Enzo —un príncep dàlmata— que està enamorat de Laura, muller del cap de la Inquisició, Alvise. Per aconseguir la Gioconda, Barnaba decideix para una trampa a Enzo i Laura, i segrestar la Cieca, després d’un intent de fer-la cremar per bruixa frustrat per Laura. La Gioconda salva Laura, que pot fugir de Venècia amb Enzo, i se suicida per no haver d’anar a parar a les mans de Barnaba, amb qui havia fet un pacte per alliberar Enzo de les masmorres d’Alvise. És a dir, que la Gioconda fa el préssec, perquè hauria d’haver viscut per venjar-se de Barnaba i de la bruixa que li ha pres l’amor de la seva vida. Però és clar, llavors en lloc d’una òpera tindríem una d’aquestes telenovel·les que tan d’èxit tenen a televisió i no és el cas.

La soprano Deborah Voight interpreta el paper de Gioconda i és una delícia sentir-la cantar, encara que en alguns moments canti massa fredament per un personatge tan intens. Elisabetta Fiorillo fa una Laura molt més emotiva que la Gioconda de Voight, però no pas menys brillant: el duet que canten al segon acte va ser impressionant. Ara, per impressionant, Ewa Podles, en el paper de la mare cega: les seves intervencions van aconseguir que se’m posés la pell de gallina. Carlo Guelfi va fer un Barnaba potent i brillantment dolent. I el més fluixet va ser Richard Margison en el paper d’Enzo… bé, és injust dir que va ser fluixet perquè va cantar molt bé, però el final de «Cielo e mar» al segon acte li va sortir una mica escanyat, i hom té tendència a quedar-se amb l’últim error… I el cor, com sempre, potent.

Però segurament el millor moment de la nit va ser la Dansa de les hores, interpretada per Letizia Giuliani i Ángel Corella com a solistes. Ella, que va ballar amb els pits descoberts ballava molt bé; ell… ell… jo en vull un com ell per Reis! Quin cos, quina manera de ballar, quin «de tot»… En veure’l vaig entendre perquè la senyora que seia al meu costat em deia que li interessava molt veure’l… coi, i a mi! I quan Corella acabà de ballar, la senyora, tan senyora ella, es va fer un fort de cridar-li bravo, bravo!

I, per acabar, una mica de crítica. Estem acostumant-nos a les escenografies minimalistes, amb pocs elements escènics i poc color, que estan tan de moda, però n’hi ha de millors i de pitjors. La de La Gioconda no és lletja, perquè encara que només consisteixi en unes estructures grises de ponts i canals per on passen góndoles, tot gris, o una escala amplíssima que fa de palau, tot gris, és Venècia. Ara, el que no pot ser de cap manera és que no es vigili que el públic no pugui veure què hi ha darrere de les escenografies. M’explico: tots sabem que és tot artifici, i que les góndoles no són góndoles, ni el vaixell d’Enzo és al mar, però caldria que els responsables del Gran Teatre de Liceu s’asseguressin que el públic no pugui veure els mecanismes que fan que les góndoles es moguin dins dels falsos canals; que no pugui veure els actors i els membres del cor als laterals de l’escenari esperant per sortit; que no pugui veure els tramoistes —si encara se’n diu així— dintre dels falsos canals o pels laterals; que no pugui veure el cor i el seu director al fons de l’escenari; ni el monitor per on segueixen què passa al davant; ni una d’aquelles tanques metàl·liques grogues que veiem sovint a les obres i que hi havia para allà dins… Doncs bé, tot això, era perfectament visible des de gairebé qualsevol punt del teatre… per sobre del primer pis, és clar.

Fauna liceista

Pensament espontani d’Un que passava a l’entreacte: qui coi li ha dit a aquest paio que els pantalons de color rosa són elegants?

Un que passava: Doncs sí, avui el protagonista de la fauna no és l’espavilat que es va asseure a la butaca de la senyora del Meu Veí de Butaca (MVB) sense ni preguntar si estava ocupada, ni la senyora corelliana i el seu senyor marit —la cara que feia el pobre davant els excessos declamatius que ella va dedicar al ballarí seminu—, sinó el mateix Un que passava, que després de gairebé quatre anys de coincidir amb ell va tenir una veritable conversa amb l’MVB, una conversa que va anar més enllà del «bona nit», «passi», «gràcies» habituals.

Actualització 22 d’octubre de 2005: com indica en Francesc als comentaris, Enzo Grimaldo no és un príncep dàlmata, sinó genovès. Es fa passar per dàlmata, però, per poder entrar a Venècia.

PD completament fora de tema: als que feu servir els Catapings, hi veieu el meu avís d’actualització? Jo fa temps que no el veig, i els administradors de l’invent no han respost cap dels missatges que els he enviat preguntant què passa.

11 pensaments a “Nits d’Òpera, XXVI: La Gioconda, d’Amilcare Ponchielli

  1. Lola (paraules)

    Jo només entro a Catapings per fer pings i actualitzar-me a bitàcoles. Tampoc no surto al llistat. És a dir, des de catapings faig pings a ídem i a bitàcoles; sempre em surt que he estat actualitzada a catapings i refusada a bitàcoles, però no surto a catapings i sí surto a bitàcoles. Quines coses.´
    Et segueixo per bitàcoles, esclar.
    M’has seguit, tu, ara?

    | 10.16.05 – 12:58 pm |

    Respon
  2. Teresa

    Ferran, gràcies per la informació sobre la representació de La Gioconda. Jo hi vaig dimecres i ja m’hi fixaré bé per veure si estem d’acord. Em fixaré en tot, però sobretot en el Corella .

    | 10.16.05 – 8:02 pm |

    Respon
  3. Ferran

    Ben fet, Teresa, val la pena que t’hi fixis bé 😉 Ei, quan temps sense veure’t pels blogs! M’alegro de tornar-te a veure per aquí.

    | 10.16.05 – 10:39 pm |

    Respon
  4. Isabela

    Barnaba, Alvise… ah… quins records… Insomma, a lo que iba: el que passa és que no van encarregar l’escenografia al meu noi, hi hi… No és per res, però il mio ingegnere és l’artifex de les càmeres de concert i maquinàries vàries del Liceu, el TNC, el Real, l’Euskalduna, el Victoria Eugenia, l’Auditorio de Tenerife, del Arcimboldi di Milano, del futur teatre d’El Escorial… continuo? N’hi han més, hi hi… També fa escenografies. El vaixell de “Mar i cel” l’ha fet ell. Els de Dagoll portan un any navega que navega, tu, i no s’ha espatllat mai.
    Digueu als del Liceu que el contractin també per fer les escenografies!! Hi hi… (Ah, l’amore…)

    | 10.17.05 – 10:29 am |

    Respon
  5. Ferran

    Hehehe, l’amore és cieco, com la mare de la Gioconda, Isabela 😛 Ara, coneixent el teu bon gust 😉 Em sembla que hauré d’anar a Siviglia a conèixer aquesta meravella d’home 😛

    | 10.17.05 – 9:29 pm |

    Respon
  6. Francesc

    Ara fa 24 hores que sortia del Liceu 19-10-05 amb una bona amiga que havia convidat a La Gioconda i parlava amb Quer (un dels contrabaixos) i amb en Jaume Tribó (un altre bon amic). Per aquesta amiga vaig descobrir el teu dietari i vull afegir el meu comentari.

    A mi el que hem molesta més al Liceu , com a l’Auditori i en general en totes les sales de concert són els cors de tísics (uns plagues de cal déu) amen d’alarmes de mòbils i rellotges.
    La veu d’Eva Podles era impressionant, això és una contralt; veu profunda i cavernosa, a mi m’agraden més les veus greus, deu ser pel fet d’intentar tocar el Cb.
    Molt interessant tots els jocs de registres greus que fa servir Ponchielli al llarg de l’òpera, fixeu-vos que l’opera comença amb un solo de Vc. Les intervencions del fagot i l’oboè , i con a Rigoletto és una òpera per a baríton, el protagonista és en Barnaba, i les dues sopranos canten en el registre greu, no trobem els ditxosos pinyols d’oliva. Diria que és influència wagneriana.
    En quan el comentari que tu fas d’en Corella jo diria que et quedes curt. El meu es: (el vaig fer en directa)” Jo voldria ser la Letícia per què així podria estar sempre entre els seus braços”. Encara que si m’hagués d’alçar potser l’esclafaria. Millor que quedi en somnis i que per molts anys puguem gaudir de la seva presència en els escenaris. Prefereixo compartir-lo.
    Les escenografies modernes arriben a cansar quan es repeteixen massa sovint i és una mera formula. ¿Tenia raó en Mestres Cabanes? No ho sé però de tant en tant fer una òpera amb els decorats de cartró-pedra i amb els vestuaris com el de l’exposició de la “Gran Victòria de los Ángeles” seria refrescant i higiènic tot i que en La Gioconda els efectes de llum son de Glòria a déu en les altures (del teatre).
    Finalment dir que si vens al torn d tens la conversa assegurada sinó que ho digui la nostra amiga en comú.

    | 10.21.05 – 1:36 am |

    Respon
  7. T. (la bona amiga)

    Au, “flipeu” amb la ressenya de l’amic Francesc 🙂 . Dono fe del comentari sobre el Corella. I també m’hi afegeixo: ¡recony amb el Corella! Però cal dir que la Letizia (aquesta sí) també és molt maca, i que tots dos ballen com els àngels (que no he vist mai ni ballar ni volar ni res, però és per no dir que ho fan de PM).

    | 10.21.05 – 1:30 pm |

    Respon
  8. Francesc

    Amic Ferran en la teva crònica hi ha un error, que ja vaig detectar l’altra dia. Enzo Grimaldo no és un príncep dàlmata com tu dius, sinó que és un príncep genovès i per entrar a la República de la Sereníssima posa un pavelló dàlmata a l’embarcació per no ser detingut com a proscrit que és per a la república de Venècia.
    Era una estratagema molt emprada per els corsaris (Compara el llibrets de La Gioconda i el Simón Boccanegra de Verdi)
    Els Montaldo, Fregoso, Guarco, Adorno (la Laura és d’aquesta nissaga) i els Grimaldo o Grimaldi, com l’Enzo són famílies de la república de Gènova que avui en dia podem encara trobar als governants de Mònaco i els Bocanegra aristòcrates espanyols a partir d’Egidio Bocanegra que el 1341 s’instal·la a Palma del Rio.(Germà del Simón Boccanegra de l’opera) Ho pots demanar a l’Armand de Fluvià que és un entès en matèria d’heràldica.
    Has de tenir present que molt dels argument d’òperes estant trets de fets reals històrics com és el cas d’aquestes dues òperes.

    | 10.22.05 – 12:04 am |

    Respon
  9. Ferran

    Ai, ai, ai, ja deia jo que no portaria res de bo que un expert llegís les meves cròniques 😉 Moltes gràcies pels comentaris, Francesc, déu n’hi do, tingues present però que sóc només un aficionat amb poca «tradició» i una formació musical més aviat pobreta.

    Tens tota la raó amb l’error, em vaig fer un embolic amb les «nacionalitats» (ara ho corregiré).

    La plaga de tísics és al·lucinant: és una de les coses que més em molesta i que més em sorprèn, per la manca de respecte envers músics i cantants, però també envers la resta del públic.

    Teresa, gràcies per fer-me publicitat. Ara sí que n’aprendrem, d’òpera! 😀

    | 10.22.05 – 12:53 pm |

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *