Estudis de mercat

Avui he tornat al gimnàs després de força dies de no anar-hi i m’ha fet bé. N’he sortit amb una sensació de tranquil·litat i de lleugeresa que feia temps que no sentia i de bastant bon humor. I amb les defenses antienquestes completament baixades… i així m’ha anat.

Sóc d’aquelles persones que quan veuen davant de la porta d’un hotel una senyora o una senyoreta (rarament, algun senyor, també), armats de full i bolígraf, i en una actitud clara d’estar a l’aguait de la propera víctima, apresso el pas i tinc una urgència sobtada per anar a agafar un tren que perdo o per arribar puntual a una cita. Sí, ja sé que s’estan guanyant la vida, però què voleu que us digui, em molesten tant com les amables senyoretes (rarament, algun senyor, també) que et telefonen a casa per oferir-te l’última i avantatjosíssima oferta de telefonia, o les parelles de tots conegudes (aquestes sí, tant de senyors, com de senyores, com mixtes) que vénen a casa a portar-te la bonanova i la salvació eterna perquè, és clar, les creences que tu tens (o no, que també pot ser) són clarament errònies i les úniques bones són les que ells venen de porta a porta…

Perdoneu, que començo a persianejar i a fugir d’estudi. Doncs resulta que avui, en passar per davant d’un hotel, una simpatiquíssima (i no és conya) senyoreta m’ha aturat per preguntar-me si m’agradava la lassanya. Després d’una breu discussió sobre si la lassanya portava o no albergínia (l’he confosa amb la mussaka, què hi farem, tendeixo a anar pel món amb el cap a tres quarts de quinze i així vaig…), ha començat l’enquesta. Primera pregunta… vaja, la resposta a la primera pregunta m’eliminava com a candidat ideal per continuar. Quin greeeeeu! Ja me’n puc anar, oi?

Doncs no. La simpatiquíssima senyoreta tenia molt clar que m’havia de fer l’enquesta i ha canviat la resposta amb tota l’alegria del món. I més endavant n’ha canviat una altra, i una altra, i una altra, fins a canviar-me el perfil perquè s’adigués a l’enquesta. Jo ja li he dit que no serviria de res, però ella tota eixerida ha continuat, i abans que me n’adonés estava assegut davant d’una taula on m’han fet tastar les lassanyes més dolentes i d’aspecte més desagradable que he vist mai.

Això sí, m’he permès el luxe de dir la veritat: que a casa no les compraríem pas, ni l’una ni l’altra.

I a canvi de tot això, un bolígraf de quatre colors. De punta fina, no us penseu!

De fons: Mísia, «Fogo preso», de Drama box.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *