Trossos

Em llevo amb mandra. Primer dia de vacances, després d’un cap de setmana mogut. Bé, no tant com això: una nova trobada amb persones que només coneixia virtualment (excepte en Pau, que el conec de fa temps, encara que en fes bastant que no ens veiéssim). Sopar de Nadal amb amic invisible inclòs… i quin pot ser el regal més abundant en una reunió de friquis, lectors empredreïts i aficionats a la literatura de ciència ficció i fantasia? Exacte, llibres: aquest, concretament, gràcies al meu amic invisible. El millor d’aquestes trobades és la complicitat que hi trobes, i que no t’hi trobis gens estrany.

***

Mentre estic esmorzant llegeixo al diari la notícia de la mort de la Renata Tebaldi, una de les sopranos preferides pel públic del Liceu, la soprano que van convertir en rival de la Callas (rivalitat que només existia entre els fans de l’una i de l’altra: els del Liceu, per exemple, que cridaven «Tebaldi, Tebaldi!» durant una actuació de la Callas). No he escoltat gaire enregistraments d’aquesta soprano, una Aïda només. Llegeixo que es va retirar l’any 1976, a causa d’una afecció a les cordes vocals.

He considerat sempre la meva veu com un regal de la naturalesa i va ser per amor i respecte a aquest do prodigiós pel que vaig decidir deixar de cantar i evitar la mortificant decadència.*

El que més em sorprèn de la notícia és el primer pensament que he tingut: ah, però encara era viva? Quantes vegades no en hem fet aquesta pregunta en llegir la notícia de la mort d’algun personatge famós?

***

I hi havia d’haver més trossos, però m’he quedat en blanc…

*Cristina Cabrejas. L’òpera perd Renata Tebaldi. El Periódico [en línia]. 20 de desembre de 2004. Disponible aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *