84, Charing Cross Road

Avui he tornat a veure L’última carta.

No sé quantes vegades l’he vista, cinc o potser sis, però mai no ho he fet sense emocionar-me. I, ben mirat, com a pel·lícula no és res d’excepcional: un argument senzill centrat en les vivències de pocs personatges; intèrprets, això sí, dels bons (Anne Bancroft, Anthony Hopkins, Judi Dench); pocs escenaris… I tot això és el que la fa tan gran, potser, i tan emotiva.

La pel·lícula posa en imatges la relació epistolar que l’escriptora Helene Hanff va mantenir amb un llibreter anglès, Frank Doel, durant vint anys, i que va plasmar en el llibre titulat 84, Charing Cross Road, l’adreça de la llibreria. És un llibre senzill de llegir, deliciós i emotiu —si és que un llibre pot ser deliciós, però aquest adjectiu sempre em ve al cap quan penso en aquest llibre—, format per les cartes que l’escriptora i el llibreter van intercanviar durant aquells vint anys.

Vaig veure la pel·lícula força abans de llegir el llibre. Fa uns mesos, però, me’l van regalar —la meva cap anterior, en un dels rampells que tant ens sorprenen— i, sincerament, em feia una mica de por llegir-lo. Però quan m’hi vaig posar, el vaig devorar, literalment, en poc temps. Sempre hi ha el risc que l’original o l’adaptació et decebin, que no et causin les mateixes emocions. En aquest cas no va ser així.

Igual com la pel·lícula no deixa d’emocionar-me per moltes vegades que la vegi.

De fons, descobrint Ambrosio Cotes (1550-1603): Missa in adventus et quadragesima.

5 pensaments a “84, Charing Cross Road

  1. Anna

    Ni la pel·lícula, ni el llibre ni la versió teatral que es va fer (crec que dirigida per la Coixet). Res de res.
    Però un llibre que té tan bones referències de l’unquepassava i que té un tíol amb 19 caràcters té molts números de ser llegit! 😀

    Respon
  2. Retroenllaç: Sala de lectura, 126: 84, Charing Cross Road, d’Helene Hanff « Un que passava

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *