Vagareig

Tot i el fred, m’agrada deixar de banda els autobusos i metros i, si no tinc pressa, vagarejar pels carrers de la ciutat. El punt de partida i el d’arribada són l’únic que hi ha marcat (i el de partida pot ser qualsevol lloc on em trobi en aquell moment): el camí d’un punt a l’altre el deixo a l’atzar del vagareig, al costum adquirit d’altres passejos, a les ganes de descobrir camins nous o als errors que ens el fan perdre momentàniament i que ens fan ajuden a trobar nous carrers que ni imaginàvem que existien.

I així, sense pressa, et vas amarant dels sons i les olors, dels colors i la llum dels carrers de la ciutat. Descobreixis quins t’agraden més i per quins no hi tornaràs a passar. I si ets capaç d’alçar la mirada de la punta de les sabates, fins i tot pots descobrir que no hi ha dos balcons iguals, o els caragols que hi ha al capdamunt d’una façana, o els esgrafiats que la decoren i que han estat restaurats.

De les conseqüències de caminar sense mirar on poses els peus, ja en parlarem un altre dia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *