Sessió de tarda, xiii: Ludwig

Les pauses, al cinema, em remeten al record de les sessions dobles al cinema del poble on estiuejàvem, el poble on visc. Dijous a la tarda, hi havia sessió doble formada per pel·lícules que ja feia temps que havien desaparegut de les cartelleres i que, en ocasions, vèiem canviades: la segona part de la pel·lícula un dijous, la primera part el dijous següent. Això sí, els dissabtes, a la nit, hi havia sessió única d’alguna pel·lícula més actual —Excalibur la vaig veure per primera vegada en una d’aquestes sessions de dissabte, i quan vam sortir ens esperava la lluna plena, mig coberta de filagarses de núvols: semblava que d’un moment a l’altre haguessin d’aparèixer els cavallers de la taula rodona o el mateix Mordred.

Aquesta digressió, que començava a allargar-se una mica, m’ha vingut al cap perquè ahir vaig veure una pel·lícula en dues parts, amb una pausa de cinc minuts perquè el personal pogués estirar les cames. La pel·lícula és Ludwig, de Luchino Visconti, interpretada per Helmut Berger i Romy Schneider entre d’altres, i que explica la vida d’aquest rei extrem i sorprenent, impulsor de l’òpera de Wagner i constructor dels castells més al·lucinants de Baviera (com Linderhof o Neuschwanstein): Lluís II.

La pel·lícula dura gairebé quatre hores, però no es fa gens pesada. Una fotografia impressionant, música bellíssima (Wagner, Offenbach, Schumann…), una història atractiva i diàlegs intel·ligents, plena d’imatges bellíssimes, suggeridores i sensuals, fins en els moments més crus.

Amb aquests elements el director italià ens apropa a la vida d’aquest rei que visqué una època de canvis radicals, que acabà essent declarat boig per una comissió de psiquiatres i que va morir en circumstàncies poc clares. És una aproximació plena de respecte i sensibilitat a un personatge destinat a ser rei, però que estava més preparat per a l’art que no pas per a la política. També hi reflecteix la seva relació amb Elisabeth de Wittelsbach, l’emperadriu Sissí, interpretada per la mateixa Romy Schneider dels ensucrats retrats que el cinema austríac ens havia ofert d’aquesta emperadriu, però amb una gran diferència pel que fa al tractament del personatge, molt més humà, contradictori i immergit en la realitat política alemanya i austríaca que en aquella sèrie de pel·lícules.

Van ser quatre hores realment ben aprofitades i en bona companyia.

Un pensament a “Sessió de tarda, xiii: Ludwig

  1. Retroenllaç: Sessió de tarda, xv « Un que passava

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *