Nits d’Òpera, XII: Madama Buttefly (31.07.2004)

Les autopistes sempre m’han semblat trampes per als automobilistes, potser des de la meva ignorància de no conductor: un cop hi has entrat, es difícil de sortir-ne, i si t’equivoques de direcció o de sortida l’únic que et queda es posar-hi paciència i bon humor. Potser per això ahir, la volteta que vam fer fins a la Jonquera per anar a Peralada va quedar en una anècdota divertida: al cap i a la fi, a qui se li hauria acudit que entre la sortida 4 (Figueres i Roses) i la 2 (La Jonquera) no hi hauria una sortida 3 com hi ha de baixada (Figueres nord)?

Per sort, no hi ha tanta distància i vam poder arribar d’hora a Peralada, amb temps i tot de sopar abans d’anar a l’assaig general de Madama Butterfly, l’òpera de Puccini que es representarà els propers dilluns 2 d’agost i dimecres 4 d’agost dins del Festival Castell de Peralada 2004. És una coproducció del Palacio de Festivales de Cantabria i del Gran Teatro de Córdoba, amb la col·laboració del Palau Altea, amb direcció musical de Marco Armiliato (germà del tenor Fabio Armiliato), direcció escènica de Lindsay Kemp, interpretada per Cristina Gallardo-Domâs (Cio-Cio-San), Claudia Marchi (Suzuki), Roberto Aronica (B.F. Pinkerton), Giorgio Zancanaro (Sharpless), Mieria Casas, Eduardo Santamaría, Celestino Varela, Josep Ferrer, Joan Martí-Royo i solistes del Lieder Càmera. Amb el Cor Lieder Càmera de Sabadell, dirigit per Josep Vila i Casañas, i l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.

El muntatge és prou correcte, força tradicional, amb un decorat que representa la casa de madama Butterfly dalt del turó en primer terme, i al darrere el jardí i el camí que baixa cap a Nagasaki (assenyalat només perquè és per on arriben els altres personatges), i, al fons de tot, el mar. No té gaire color, però sí que en té el vestuari, principalment els de les dones japoneses. L’orquestra va tocar bé, si bé el so semblava esvair-se de camí cap al públic, segurament pel fet que l’escenari és a l’aire lliure. Els cantants van estar força bé, sobretot Gallardo-Domâs (madama Butterfly), Giorgio Zancanaro (Sharpless) i Claudia Marchi (Suzuki); no tant el tenor Roberto Aronica (Pinkerton), un d’aquelles tenors amb molta presència i no gaire veu. I qui s’ho va passar més bé va ser el nen que feia el paper de fill de madama Butterfly, que a l’hora de saludar al final de la funció no parava de fer reverències i salts.

Em va semblar que hi havia un intenció palesa de donar a tots els elements del muntatge un aire d’aquella delicadesa que s’associa de manera tòpica a la cultura japonesa, i que es veia sobretot en els moviments dels personatges japonesos: les passetes curtes de Suzuki i els criats de Butterfly, els vanos, les reverències, els moviments de madama Butterfly (que em recordaven els d’imatges vistes del teatre japonès) i, fins i tot, en la salutació final, dirigida pel mateix Lindsay Kemp.

El més bonic de tot és el lloc on se celebra el Festival, els jardins del Castell de Peralada. L’escenari s’alça tocant al castell, i al voltant només hi ha jardins. Un aspecte negatiu, però, és que durant la representació el pianista del restaurant que hi ha al jardí no parés de tocar, i la seva música es barrejava amb la de l’òpera. Ara, no sé si quan hi ha funcions «serioses» toca o no toca, però seria tot un detall que no ho fes, per poder gaudir plenament de la música.

I la lluna, que ens va acompanyar durant tota la nit i mentre tornàvem cap a Barcelona.

Peralada :: Llibret de Madama Butterfly :: Història del kimono

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *