Sala de lectura: Historia universal de la destrucción de libros

De llibres, viii

La culpa del que ve a continuació la té el senyor David Chacobo que em va picar la curiositat amb aquesta entrada del bloc que escriu amb l’Ana Perpiñán (gràcies, David). També n’han fet comentaris Álvaro Roldán («La otra desclasificación de documentos») i J. A. Merlo («La destrucción de bibliotecas»).

Un dels elements destructius més terrible del planeta, sense tenir en compte les anomenades catàstrofes naturals com ara huracans, inundacions, incendis o terratrèmols, és l’home mateix, potser l’arma de destrucció massiva més potent mai creada. I aquesta arma no ha tingut pas poc a veure amb la destrucció dels llibres, com ens explica Fernando Báez en aquest interessant assaig sobre les causes de la destrucció de llibres i biblioteques al llarg de la història.1

Per què l’home ha destruït llibres? Doncs gairebé sempre, exceptuant accidents fortuïts, per intentar eliminar les paraules, les idees, la memòria d’aquells que no pensaven com ell. I aquesta terrible activitat destructiva l’han practicat tots els pobles, totes les religions, totes les ideologies polítiques. Canvia un règim polític i el nou intenta esborrar l’anterior destruint els llibres que en parlin; algun pensador elabora una teoria que contradiu el saber establert, i els seus llibres acaben coma combustible de les fogueres de la intolerància… i, amb una mica de mala sort, ell també. Perquè la destrucció de llibres molt sovint ha comportat la destrucció dels seus autors o dels que els guardaven. Ni tan sols els bibliotecaris se salven: també n’hi ha hagut que s’han erigit en gardians de la moral i han destruït els llibres que creien perillosos.

Hipatia fue la primera mujer asesinada en la historia por ser una invetigadora de la ciencia. Era la hija más hermosa de Teón, bibliotecario en Alejandría. Su padre había escrito tratados sobre geometría y música, era un erudito reconocido, pero ella lo aventajó en todo y llegó a poseer el dominio total de la astronomía y las matemáticas de su tiempo. Escribió textos densos. Se sabe, por ejemplo, que fue autora de un Comentario sobre la Aritmética de Diofanto, un Comentario sobre las Crónicas de Apolonio, y una edición del tercer libro de un escrito donde su padre divulgó el Almagesto de Ptolomeo. Lamentablemente no queda absolutamente nada, porque sus escritos fueron destruidos.Durante la primavera del año 415 d.C., una muchedumbre de monjes devotos, liderados por un tal Pedro, seguidor del venerable Cirilo, obispo de Alejandría, la secuestró. Hipatia se defendió y gritó, pero nadie se atrevió a ayudarla. El temor se impuso y, de esta forma, los monjes pudieron llevarla hasta la iglesia de Cesario. Allí, a la vista de todos, comenzaron a golpearla brutalmente con tejas. Le arrancaron los ojos y la lengua. Cuando ya estaba muerta, llevaron el cuerpo a un lugar llamado Cinaro y la despedazaron, le sacaron los órganos y los huesos y finalmente quemaron los restos. La intención final no era otra que la total aniquilación de todo cuanto significaba Hipatia como mujer.

Cirilo era sobrino de Teófilo, el causante de la destrucción del Serapeum. Tenía un destino pendiente y lo cumplió. Entre el 412 y el444 d.C., rigió los destinos espirituales de los alejandrinos. No soportó la sabiduría de Hipatia, capaz de poner en duda las doctrinas cristianas al practicar, con modestia, el método científico. Damascio contó lo siguiente: «Cirilo se carcomía hasta tal punto en su ánimo que tramo el asesinato de esta mujer de manera que sucediera lo antes posible […]».

El prefecto de la ciudad, avergonzado, ordenó una investigación sobre la muerte de Hipatia, y se designó como coordinador a Edesio, quien no tardó en recibir dinero de Cirilo para olvidarlo todo. El crimen de Hipatia quedó, así, impune, por ese bochornoso soborno. [p. 97; la negreta és meva]

I no es tracta d’un acte propi d’estadis menys desenvolupats de la civilització: durant els últims anys s’han continuat destruint biblioteques i museus deliberadament.

Però no només l’home ha estat el causant de la destrucció de llibres: incendis, inundacions, terratrèmols o simplement l’oblit, ha provocat també la desaparició de llibres, de còdexs, de manuscrits.

Fernando Báez comença la seva crònica de la biblioclàstia a l’antic orient proper, fa cinc mil tres-cents anys i la va desgranant fins als nostres dies, explicant com i per què van ser destruïdes obres com els clàssics grecs (dels quals només se n’ha conservat un nombre molt petit), les obres de Miquel Servet (que va acabar, ell mateix, a la foguera), els còdexs amb la història i creences dels maies, el llibre de Darwin Sobre l’origen de les espècies i molts d’altres, a més de nombroses biblioteques, com ara la d’Alexandria o la Vijecnica, la biblioteca nacional de Bòsnia i Herzegòvina.

L’últim capítol el dedica a la destrucció massiva i indiscriminada de béns culturals a l’Irak l’any 2003, que coneix bastant bé ja que va participar en diverses expedicions al país com a expert en l’àrea d’història de les biblioteques. Aquestes són les paraules amb què tanca el llibre:

Irak, por eso que he descrito y todo, es ahora una nación árabe ocupada por la fuerzza extranjera más repudiada en el Medio Oriente, una nación empobrecida por décadas de guerra, asediada por conflictos religiosos y atentados terroristas, en crisis económica, que sufre racionamientos de alimentos, sin medicinas en los hospitales y, como si eso no fuera suficiente, su memoria ha sido borrada, expoliada y sometida. En Irak se ha cometido el primer memoricidio del siglo xxi. ¿Podría imaginarse un destino peor para la región donde comenzó nuestra civilización? [p. 308; la negreta és meva]

No em puc estar de recomanar-vos que llegiu aquest llibre, val la pena.

1. Fernando Báez. Historia universal de la destrucción de libros. Barcelona: Destino, 2004. 386 p. ISBN 84-233-3596-8.

Actualització 24.04.2004: l’Ana d’Alas y balas em diu als comentaris que hi ha una ressenya del llibre a Babelia, suplement cultural del diari El País (com que no es pot consultar sense subscripció, no poso l’enllaç), el 17 d’abril, escrita per Alberto Manguel, en què recomana coplementar el panorama que ofereix Báez amb la lectura del llibre següent: Historia de la edición y de la lectura en España: 1472-1914. Dir. Víctor Infantes, François López i Jean François Botrel. Madrid: Fundación Germán Sánchez Ruipérez, 2004 (té 862 p.). També ha aparegut una ressenya del llibre de Báez a l’especial Llibres de El Periódico de Catalunya del dia 22 d’abril, signada per Carles Geli: «Crims de paper» (p. iv-v), precedida del reportatge «Els altres dracs» (p. ii-iii), també de Carles Geli, on parla dels agents naturals que fan malbé els llibres.

2 pensaments a “Sala de lectura: Historia universal de la destrucción de libros

  1. Retroenllaç: Santoral «líbric»… que no lúbric « Un que passava

  2. Retroenllaç: Més sobre llibres « Un que passava

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *