Invasió

Ahir a la tarda va tenir lloc un fet força curiós a Barcelona: va ploure.

Bé, la pluja en si no té res de curiós; el fet extraordinari —si em permeteu la hipèrbole— va ser l’estranya conseqüència que ahir va tenir la pluja: una invasió, i no gaire subtil, tot s’ha de dir.

Permeteu que us expliqui els fets, tal com els vaig viure. Després de dinar me’n vaig anar al cinema, com acostumo a fer alguns dijous. Feia sol, encara que uns núvols amenaçadors que ens rondaven des de primera hora del matí encara eren a sobre nostre… i més amenaçadors que hores abans.

Vaig ficar-me a l’Alexis, a veure Matar a un rey, i quan en sortia vaig veure que estava plovent amb força intensitat. Podria haver-me quedat allà, aixoplugat al l’amplíssim vestíbul del cinema, però havia de baixar cap al centre i no volia que se’m fes massa tard, així que vaig llançar-me a caminar sota la pluja —que en aquell moment no queia amb gaire intensitat—, intentant protegir-me sota els voladissos dels balcons de la Rambla de Catalunya. Anava Rambla avall, amb el coll de l’abric apujat, intentant esquivar la gent que tot i portar paraigua també es protegeix sota els balcons. Tot semblava ben normal en un dia de pluja. I llavors els vaig sentir.

Eren unes veus profundes que semblaven entonar alguna mena de cant ritual. Rítmicament. A ple pulmó. Vaig trigar una mica a veure d’on venien els cants, i no us podeu imaginar la sorpresa que em vaig endur.

Primer vaig veure les seves pells lletoses. Després vaig fixar-me en el seu uniforme (que em féu arribar a la conclusió que es tractava d’una invasió). Caminaven amunt i avall entonant els seus càntics, armats amb ampolles o gots de cervesa, o s’estaven dintre els bars, en idèntica actitud —com que no en vaig veure en cap altre establiment comercial, vaig deduir que el bar és el seu hàbitat natural…

Enfundats en els seus uniformes blanc-i-verds, se saludaven sota la pluja els uns als altres, immunes a la mullena. Crec que va ser la pluja el que els va fer aparèixer, perquè més tard, quan ja no plovia, amb prou feines en quedaven alguns grups aïllats pels carrers.

Seguien cantant i bevent, però no semblaven pas un exèrcit gaire amenaçador…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *