Com en diuen? Ah, sí: la gran noche del cine hispanoamericano…

Al final, Medem no es va endur el premi al millor documental. Potser em direu que era d’esperar, però el que no m’esperava és que se l’emportés un documental de tanta actualitat i contingut social com el de la vida de la senyora Madronita Andreu, senyora benestant de la burgesia catalana que omplia les estones, les moltes estones d’oci, filmant pel·lícules apassionants sobre la dura i esforçada vida d’una dona de l’alta societat. Almenys, si no s’atrevien a premiar Medem, podrien haver declarat desert el premi: hauria estat una bona manera de plantar-se als intents de coartar la llibertat d’expressió. I no vull pas dir que el documental que va guanyar el premi sigui dolent, que no l’he vist i no puc jutjar-ho…

La gala va ser d’un avorrit que matava —no sé perquè a l’escriure matava he pensat automàticament en la paraula guionista…—, amb uns minidiàlegs per presentar cada categoria sense cap mena d’interès ni gràcia, servits per uns encara menys graciosos actors (perquè són tan mal presentadors, els actors?) i un pretès intermedi còmic a càrrec d’Anabel Alonso que no va ser gens divertit (sense treure-li el mèrit d’haver sabut enllaçar els títols de les pel·lícules espanyoles del 2003 per elaborar un monòleg). L’únic moment realment divertit va ser l’aparició de Loles León per presentar un dels premis, que va fer un dels numerets que tan bé li surten.

Almenys, el compromís amb la llibertat d’expressió va ser prou evident, amb un comunicat oficial de l’Acadèmia llegit per Mercè Sampietro, acompanyada dels anteriors presidents de l’Acadèmia (per què Marisa Paredes està sempre tan elegant, vagi del color que vagi?), i una bona pila d’adhesius a favor de la llibertat d’expressió. Potser es va trobar a faltar algun missatge més explícit en defensa de Medem als adhesius que lluïen molts dels que van passar per l’escenari (només un adhesiu portava el seu nom, el que portava Pilar Bardem: Medem sí, ETA no), encara que els actors no van callar i van expressar el que pensaven d’aquest tema tan vergonyós. Luis Tosar va ser, potser, el més contundent.

I parlant de Tosar, enllacem amb la pel·lícula més premiada de la nit: premis a la millor pel·lícula, millor actor protagonista (Luis Tosar), millor actriu protagonista (Laia Marull), millor actriu de repartiment (Candela Peña) i millor guió… em sembla que no m’en deixo cap. [Sí, oblidava el de direcció]

Per cert, quina ràbia que fa la Cayetana, redéu! Vestida de núvia o de Jezabel, sembla un tros de gel. A veure si l’any vinent contracten un guionista més divertit i uns presentadors més marxosos.

De fons, Born to do it, de Craig David.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *