Flamencs a Montjuïc

Les nenes Wharton tenien quatre i cinc anys quan les van retratar. La gran, Elizabeth, mira l’espectador de fit a fit, mig encuriosida, mig desafiadora, mentre la seva germana petita, Philadelphia, l’agafa pel braç com si volgués aturar-la o com si cerqués la seva protecció. Té la mirada perduda en algun punt a l’esquerra del quadre, una mirada perduda i somniadora, d’una gran tendresa. És una imatge captivadora, impactant, que aconsegueix que et quedis al seu davant observant-les, com si de la mera observació poguessis endevinar quin devia ser el futur d’aquestes dues nenes, tan enèrgica i decidida l’una, tan tímida i somiadora l’altra… Fora ja de l’exposició obro el catàleg i busco el quadre frisós per trobar-hi alguna dada més: i llavors sé que Philadelphia, la petita somiadora, possiblement va morir abans d’arribar a la majoria d’edat.

M’agraden força els retrats, i els d’Anton van Dyck tenen una força especial, potser perquè no fuig representar els seus models amb força realisme. Aquest és un dels pintors que formava part de l’exposició «Rubens, van Dyck, Jordaens… Mestres de la pintura flamenca del s. XVII a les col·leccions del Museu Ermitage», que vaig anar a veure ahir… just a temps, perquè acaba demà. Una exposició de quadres d’aquests pintors i Brueghel el vell, Cornelis de Vos, Daniel Seghers, Teniers el jove, van Oost el vell i altres, distribuïts en grups temàtics diferents: esbossos i quadres de gabinet de Rubens, composicions religioses, històriques i al·legòriques, retrats, paisatges, animals i natura morta i escenes costumistes, gèneres que els pintors flamens cultivaren impulsats per la força creixent de la societat burgesa del seu temps, i que constituïren la presa més apreciada pels col·leccionistes europeus des de ben aviat, com ara el rei Felip IV (que inicià la col·lecció de Rubens al museu del Prado) i l’emperadriu Caterina II de Rússia.

Encara que només fossin quaranta-nou obres, va valer la pena pujar fins al Caixafòrum i dedicar una estona a veure l’exposició, i participar en l’espontània coreografia que organitzen els visitants d’una exposició, cedint-se educadament el lloc per poder contemplar les obres sense estorbar-se els uns als altres… és clar que sempre hi ha algú que va com elefant espantat (és que si no em queixo, no sóc jo). Llàstima haver-hi anat tan tard, perquè encara hi tornaria una altra vegada.

· · · · ·

Un pensament a “Flamencs a Montjuïc

  1. Retroenllaç: Aventures i desventures d'Un que passava pel Caixafòrum, 1 « Un que passava

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *