El perill de les llibreries

Entrar en una llibreria és un perill. Si més no per a la butxaca d’un bibliòpata com jo. La bibliopatia, a manca d’una definició científica autoritzada (i si existeix la desconec), és una patologia que solen patir tots aquells que han passat per una facultat de lletres, i especialment aguda entre els que han estudiat filologia. Tot i estar-hi emparentada, no té res a veure amb la bibliofília (activitat lloable i grata) ni amb l’amor a la lectura. No, tot i que l’agreugen.

La bibliopatia és difícil de diagnosticar, perquè no té uns símptomes clars ni fàcilment distingibles a simple vista, i els que la pateixen tampoc no en són conscients fins a estats molt avançats de la malaltia, sovint quan ja és incurable. Tot es posa al descobert aquell dia que el malalt entra en una llibreria a buscar un llibre concret i en surt amb un llibre que no necessitava i que ni tan sols buscava, però ja que l’havia trobat… no era qüestió de deixar-lo allà abandonat, no? Ell no ho faria… Una altra manifestació, típica en alguns estudiants de filologia, és entrar en una llibreria en un clar estat d’excitació (suor freda, mirada perduda, tremolors, quequeig a l’hora de parlar) i, en no trobar el llibre que busquen, amb clars símptomes d’ofec anar a encarregar-lo. Quan l’amatent llibreter li diu: «Pot venir-lo a buscar d’aquí a una setmana», la reacció habitual del malalt és caure defallit a terra mentre exclama «El necessito avui mateix! Avui mateix!».

Aquesta malaltia té altres manifestacions. Per exemple, pagar els favors regalant un llibre. Això és el que va fer M una vegada que li vaig traduir al català la documentació d’una sol·licitud de beca (ella és madrilenya, però llavors estudiava a Barcelona; parlava el català però no es refiava gaire de la seva habilitat per escriure’l). M era bibliòpata (i n’era conscient; de fet, va ser ella la que em va explicar tot allò que té a veure amb aquesta malaltia), agreujada amb bibliofília i amor a la lectura: em va regalar La muntanya màgica —llibre que, m’avergonyeix reconèixer-ho, encara no he llegit—, de Thomas Mann, en edició de tapa dura. Si no pesa un quilo és perquè en deu pesar dos, almenys.

Una altra coneguda, si alguna vegada es veia amb la obligació de demanar diners perquè s’havia distret i no en portava prou, quan te’ls tornava sempre et portava un llibre. Així vaig descobrir La dama del alba, d’Alejandro Casona, i un dels llibres que s’ha convertit pràcticament en el meu llibre de capçalera: La fuente de la edad, de Luis Mateo Díez.

Però tornem al començament. Possiblement la manifestació més greu d’aquesta malaltia és la incapacitat d’entrar en una llibreria i tornar-ne a sortir sense un llibre. Reconec que la pateixo (i no precisament en silenci…), i des de fa anys. Però ara s’ha agreujat amb l’existència d’aquests centres comercials on no només pots comprar llibres, còmics, sinó també cd, pel·lícules en dvd, òperes en dvd, diaris i revistes, complements per al mòbil, consumibles per a l’ordinador. Aquest lloc té un nom… un nom difícil de pronunciar… FNAC. Ho he dit!

Aquest matí he quedat amb el meu amic Pau, amb qui tinc en comú l’afició per la literatura fantàstica i de ciència ficció (però tu ets més friqui que jo, elis, elis!). Hem pres un refresc a la terrassa de l’Estudiantil, després hem anat a la FNAC a «mirar llibres»… I, evidentment, hem sortit tots dos amb les nostres bossetes de la FNAC i les butxaques una mica més buides, i hem hagut d’anar a fer passar el disgust (i la calor) prenent una cerveseta al Maes de Flandes. Però la FNAC ha agreujat la nostra malaltia: ara podem sortir-ne sense haver comprat cap llibre… però cap dels dos hem resistit la temptació de comprar alguns dvd. En el meu cas, Martin (Hache), una pel·lícula que no puc evitar veure sempre que puc tot i que ho passo ben malament, i una raresa japonesa que em vaig quedar amb les ganes de veure: The ring. La pel·lícula és de por, diuen, tot i que jo no n’he passat gaire, la veritat. Per això demà aniré a veure (finalment, i després que tots n’hagueu parlat ja un munt de vegades, estimats bitacorites), 28 días después, a veure si passo molta por i gaudeixo d’una bona estona.

I, de pas, faré alguna cosa que em recordarà que estic de vacances, en lloc de quedar-me a casa amb l’excusa que fa massa calor per anar a qualsevol lloc!

Un pensament a “El perill de les llibreries

  1. Retroenllaç: No vols cols? Dos plats! « Un que passava

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *