Des de la finestra…

Gairebé plena, la lluna ha anat enfilant-se fosca amunt, fent el seu camí darrere el sol que tan li costa d’atrapar. Mentrestant, la seva llum argentada investeix de màgia els més remots i amagats racons, i il·lumina l’amagatall pregon dels nostres somnis i desitjos. I en algun lloc, en algun temps, una druïdessa celta espera el moment de plenitud de l’astre per entonar el cant ritual.

Casta Diva, che inargenti
queste sacre antiche piante,
a noi volgi il bel sembiante,
senza nube e senza vel!
Tempra tu de’cori ardenti,
tempra ancora lo zelo audace.
Spargi in terra quella pace
che regnar tu fai nel ciel.

Casta deessa que argentes
aquestes antigues i sagrades plantes,
el teu bell rostre adreça’ns
sense núvols, sense vels!
Tempra, sí, tempra
el zel audaç dels cors ardents,
i en la terra escampa aquella pau
que fas regnar a dalt del cel.*

Però per a aquest moment encara falten dos dies. Llavors serà el moment d’esmolar la falç sagrada, tallar el vesc i invocar la nocturna deessa.

* «Casta Diva», a Norma, de Vincenzo Bellini, acte I, escena IV. Traducció al català de Jaume Creus i del Castillo, a Fundació Gran Teatre del Liceu. Norma, tragèdia lírica en dos actes. Llibret de Felice Romani […]. Música de Vincenzo Bellini. [Barcelona]: Gran Teatre del Liceu, DL2002 (Temporada 2002-2003), p. 121.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *