No recordo si des que escric el bloc havia estat tant de temps sense publicar-hi cap apunt. Hauria de repassar els arxius —bona solució per als que anem curts de memòria—, però fins i tot això em fa mandra. Els dies passen, volen, i una distracció mena a una altra, i una ocupació t’omple les hores i quan creus que ja l’has treta del damunt te n’apareix una altra. L’estiu, la calor, les vacances, les idees que et bullen pel cap però que no arribes a posar per escrit i s’esvaeixen amb la mateixa rapidesa com havien aparegut… i ara mudances. Encara, doncs, el bloc restarà inactiu uns dies. Però tornarà a l’activitat: si més no, fins a esgotar els esborranys que hi tinc a mig escriure.
Etiquetes: blocs, Un que passava
No, no ens dediquem a insultar els usuaris —tot i que a vegades no ens faria res…— ni intentem lligar amb ells a la desesperada. Però a vegades et surt el costat fosc i t’agafen ganes de fer coses com aquesta…
Trobareu el text en anglès a Too many indonesian books (heu de baixar una mica a la pàgina) i una traducció casolana al castellà al cals Frikitecaris: «El poder del bibliotecario… y como abusar de él».
Etiquetes: bibliotecaris, usuaris
(vídeo promocional de LiceuOperaBarcelona)
(els vídeos, excepte el primer, no pertanyen a les funcions que s’han vist al Liceu)
Podria començar a parlar d’aquesta òpera amb un “me’n recordo”. Recordo l’assaig general de l’òpera quan es va fer la temporada 2002-2003 —el mateix muntatge amb direcció d’escena de Gilbert Deflo i escenografia i vestuari de William Orlandi— i de les tres interrupcions de l’inici de la desfilada de nens al quadre primer, del desconcert que em provocà el quintet d’aquest mateix quadre, i de la bellesa del duet de Lisa i Polina. I, per sobre de tot, de l’impacte de la música que compongué Txaikovski per aquesta òpera, impacte que encara dura. Recordo també que no em va agradar gens Gabriel Sadé, que substituí Plácido Domingo que no pogué cantar, ni tampoc gaire Elena Obraztsova, ja una mica massa passada.
(dues de Lisa i Polina, amb Galina Gorchakova i Olga Borodina. Vídeo pujat per RestlessRussalka)
Dijous passat vaig tornar a sentir l’emoció de la música i de la història de La dama de piques: una història d’amor i fantasmes, de final tràgic com no podia ser d’altra manera. Hermann, militar obsessionat pel joc, està enamorat de Lisa, néta de la Comtessa, una poderosa dama que en la seva joventut havia obtingut del comte de Saint-Germain, a canvi d’una nit d’amor, el secret de tres cartes que li farien recuperar la fortuna perduda jugant. Lisa, però està promesa al príncep Ieletski, tot i que s’enamora de Hermann. Quan aquest coneix la història de les tres cartes, aconsegueix entrar al palau de la Comtessa i la pressiona perquè li expliqui el secret: ella no vol, perquè li havien predit que moriria quan un tercer home intentés aconseguir el secret (i ella ja l’havia confiat al marit i a un amant). La Comtessa mor sense dir res, però s’apareix a Hermann i li explica el secret de les tres cartes; ell corre a abandonar Lisa per poder jugar i provoca el suïcidi de la noia. Finalment, la partida no surt com esperava —la tercera carta no és la predita per la Comtessa, sinó una contrafigura d’ella, la dama de piques— i Hermann ho perd tot i se suïcida.
(ària de Polina, amb Olga Borodina. Vídeo pujat per RestlessRussalka)
El repartiment aquesta vegada era força homogeni, i bo. El paper de Hermann sembla que porti mala sort: Ben Heppner, el tenor previst per al paper, es va posar malalt durant els assaigs generals i es va retirar; el substituí Misha Didyk, tenor de timbre bonic, però que al començament semblà tenir algun problema de projecció, que superà. L’amic de Hermann, Tomski, el cantà Lado Atanelli, i l’oponent, el príncep Ieletski, Ludovic Tézier, que oferí una bellíssima Ya vas lyublyu, l’ària de Ieletski. Excel·lent Elena Zaremba com a Polina, l’amiga de Lisa, personatge que té dues intervencions bellíssimes al començament de l’òpera: el duet amb Lisa i la trista i premonitòria ària que canta ella sola a continuació. Però la cirereta del pastís, almenys per a mi, foren Emily Magee com a Lisa i, sobretot, Ewa Podles en el paper de la Comtessa.
(Escena i duet de Lisa i Hermann, amb Galina Gorchakova i Plácido Domingo. Vídeo pujat per RestlessRussalka)
L’escenografia i el vestuari, per una vegada, són els que es podien esperar en una obra així. L’escenografia és tan complexa, però, que provoca dues o tres aturades d’almenys cinc minuts en cada acte, ja que cada quadre té la seva pròpia escenografia. En el vestuari és interessant l’ús de la moda per marcar la diferència social (no vesteixen igual les dames russes que les seves criades, i no només per la diferència de classe sinó perquè està mal vist que les dames russes «russegin» massa, com diu la governanta de Lisa) i per marcar la diferència d’època.
(ària de Ieletski, amb Dmitri Dmitri Hvorostovsky. Vïdeo pujat per RestlessRussalka)
Ha estat la darrera òpera de la temporada, tot i que per mi encara no ha acabat: un ballet i la sarsuela Doña Francisquita i podrem donar per acabada la temporada 2009-2010.
Etiquetes: Elena Zaremba, Emily Magee, Ewa Podles, GTL, La dama de piques, Lado Atanelli, Ludovic Tézier, Misha Didyk, òperes, Piotr I. Txaikovski. Pikovaia dama, temporada 2009-2010
Ara que sembla que tornen a estar de moda les unitats indissolubles, per què no recuperar aquest clàssic del més clàssic dels nostres cantautors? Vaig patir-lo força quan era petit, i continuo patint-lo gaire: què voleu que us digui, no m’agrada com canta —això no obstant he de reconèixer que té cançons bellíssimes. En fi, que sembla que, l’estaca, no l’havíem estirat amb prou força… (i acaba aquí la meva particular setmana de l’emprenyat).
(vídeo pujat per Diruncat)
Etiquetes: L'estaca, Lluís Llach
Al contrari del que se sol pensar, la televisió, la ràdio i Internet poden ser un bon complement de les nostres aficions lectores, o un gran aliat quan es tracta d’iniciar els més joves en la lectura. [...] Darrerament, el mitjà ideal per fer això és Internet, un espai cada vegada més utilitzat com a fòrum d’intercanvi d’opinions sobre qualsevol tema; també sobre literatura. De fet, hi ha clubs de lectura organitzats des de bilioteques públiques o des de centres d’ensenyament que tenen un lloc en la xarxa perquè els participants hi puguen dir la seua sobre el llibre en qüestió.
La revist L’Illa, d’Edicions Bromera, té una secció fixa sobre foment de la lectura, el «Quadern d’animació lectora», que malgrat que és breu, té algunes bones idees per al foment de la lectura en els més petits. El fragment anterior pertany a «Parlem de llibres: el plaer de compartir les lectures», elaborat per la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura. No hi ha exemples, però sí que n’hi ha a les pàgines anteriors, on Gonçal López-Pampló, a «Llibres, pantalles, lectures», ofereix uns quants enllaços a recursos d’Internet que poden servir de font de recursos, de lectures i com a font d’experiències:
[...] cal aprofitar la tendència dels menuts a compartir les seues experiències lúdiques i recordar que, sovint, les persones que més naveguen o més juguen són també les que mes música escolten, les que més lligen, etc. Aquest perfil de consumidor cultural complet i divers és característic del nostre temps i és el destinatari principal de les propostes que busquen promoure la lectura coma a experiència.
Podeu llegir els textos complets dels dos articles al número 55 de la revista L’Illa, al web d’Edicions Bromera.
Etiquetes: foment de la lectura, Fundació Bromera, Gonçal López-Pampló, L'Illa, lectura
Feia temps que cercava aquest cal·ligrama que, no sé per què, creia que era de Joan Brossa. I, ves per on, no era de Brossa, que era de J. V. Foix. I pensar que quan vaig veure’l per primera vegada me’l va haver d’explicar un il·lustre doctor professor meu perquè jo, llavors, no l’entenia…
Poema de Catalunya, de J. V. Foix
Poema visual de J. V. Foix», d’Albert Grau, al bloc L’Ateneu. I si el voleu veure en gran, aneu a la Via Augusta, 341.
Etiquetes: 1923, Art, cal·ligrames, J. V. Foix, La Cònsola, literatura catalana, Poema de Catalunya, poesia visual
Fa uns dies vaig rebre la invitació de la Judith de l’Espai Isidor per participar en el club de lectura a Twitter que estaven posant en marxa amb un quants piuladors més: @llegimipiulem. M’hi vaig adherir sense tenir molt clar si hi podria participar gaire, i, de fet, no hi he participat menys: la primera lectura que van proposar no la vaig acabar a temps i no he arribat a dir-ne res… El llibre no era altre que el del títol de l’apunt: Xocolata desfeta, de Joan-Lluís Lluís.
Xocolata desfeta neix com un repte, el repte d’escriure un llibre semblant als Exercicis d’estil de Raymond Queneau. El resultat és diferent: 123 versions d’una mateixa història utilitzant diferents recursos, alguns provinents de l’escola oulipiana, d’altres no, i en català. Com a exercici lingüisticoliterari és més o menys reeixit: algunes reelaboracions de la història inicial estan més aconseguides, d’altres se n’allunyen considerablement a causa de les característiques de l’exercici. Algunes són meres transformacions de mots, d’altres imiten gèneres literaris, n’hi ha que intenten reproduir l’estil d’altres escriptors… Cal un bon domini de la llengua i un bon coneixement del que es vol imitar perquè surti bé.
Tanmateix, és un llibre que es pot arribar a fer força pesat si es llegeix d’una tirada; millor prendre’l en xicra, perquè si arribes a avorrir-t’hi no podràs gauder de perles com ara amb «Políticament correcte» —una reducció a l’absurd d’aquest absurd que ens ha envaït la comunicació escrita— o amb «Pedant» (per esmentar dos dels darrers que he llegit). També és cert que, en alguns casos, llegides les tres o quatre primeres frases he saltat a la transformació següent.
Ara, aquest no és un llibre d’una sola lectura; més aviat és una obra de consulta a la qual tornar de tant en tant, per veure tot el que es pot fer amb la llengua quan ens posem a jugar-hi… o a fer experiments.
El llibre:
- Joan-Lluís Lluís. Xocolata desfeta. Barcelona: La Magrana, 2010. 238 p. ISBN 978-84-8264-031-0.
Etiquetes: Joan-Lluís Lluís, lectures, literatura catalana, Xocolata desfeta
