S’acaba l’any, i com ja és tradició a ca l’Un que passava, l’únic balanç anual serà el de les lectures. Un balanç no gaire brillant, si el comparem amb anys anteriors: només setze lectures —algunes força llargues, tot s’ha de dir. Tampoc no he aconseguit superar el repte 2011 de la Meribèlgica; a veure si l’any vinent hi ha més sort.
- Atwood, Margaret. L’any del diluvi. Tr. Marta Pera Cucurell. Alzira: Bromera, 2010. 434 p. ISBN 978-84-9824-704-6. [Repte 2011: Ga]
- Barceló, Miquel. La ciència-ficció. Barcelona: UOC, 2006. 93 p. ISBN 84-9788-519-8. [Repte 2011: El]
- Bulgakov, Mijail. Los huevos fatales. Tr. Silvia Serra. Madrid: Valdemar, 1990. 107 p. ISBN 84-7702-024-8. [Repte 2011: Os]
- Cortijo, Dani. Històries de la història de Barcelona. Barcelona: L’Arca, 2010. 238 p. ISBN978-84-936014-4-7. [Repte 2011: Co]
- Divry, Sophie. Signatura 400. Tr. Maria Enguix Tercero. Barcelona: Blackie Books, 2011. 106 p. ISBN 978-84-938745-4-4. [Repte 2011: R1]
- Eaton, Jan. Manual de todas las técnicas de ganchillo. Barcelona: Océano, 2009. 160 p. ISBN 978-84-7556-434-0. [Repte 2011: As]
- Freeman, John. Manual de fotografía digital SLR. Madrid: Akal, 2009. 256 p. ISBN 978-84-96669-25-3. [Repte 2011: Ta]
- Martin, George R. R. Juego de tronos. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2004. 798 p. ISBN 84-932250-4-5. [Repte 2011: Ar]
- —. Choque de reyes. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2005. 922 p. ISBN 84-932702-2-9. [Repte 2011: Er]
- —. Tormenta de espadas. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2005. 622 p., 604 p. ISBN 84-96208-07-7. [Repte 2011: Rg]
- —. Festín de cuervos. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2007. 860 p. ISBN 978-84-96208-59-9. [Repte 2011: Es]
- Nooteboom, Cees. Desviació a Santiago. Tr. Mariona Gratacòs Grau. Alzira: Bromera, 2010. 331 p. ISBN 978-84-9824-706-0. [Repte 2011: Ti]
- Serés, Francesc. Contes russos. Barcelona: Quaderns Crema, 2010. 222 p. ISBN 978-84-7727-481-0. [Repte 2011: Re]
- Sobrequés i Callicó, Jaume. Història de Catalunya. Barcelona: Base, 2010. 130 p. ISBN 978-84-92437-59-7. [Repte 2011: H]
- Stoller, Debbie. Stitch’n bitch : The knitter’s handbook. Nova York: Workman, 2003. 248 p. ISBN 978-0-7611-2818-2. [Repte 2011: Nb]
- Teixidor, Emili. Retrat d’un assassí d’ocells. Barcelona: Proa, 1988. 208 p. ISBN 84-7588-193-9. [Repte 2011: Li]
Després de tants anys, de vegades costa evitar que repeteixis afirmacions que ja has fet abans. Aquesta n’és un exemple, i també n’és la que vindrà a continuació. Hi ha èpoques que estan lligades a una cançó, a un cantant o a un estil de música, i aquesta cantant i aquesta cançó en concret formen part de la banda sonora d’uns anys de la meva vida. Ella ens ha deixat, però sempre ens quedarà la seva música (i perdoneu-me el tòpic).
Tags: Cesária Évora, Sodade
Després de tants anys de bloc, intentar recordar quan vaig arribar per primera vegada al bloc de l’Ike Janacek és un exercici inútil, però sí que puc dir que va ser quan Un que passava era un bloc molt jove. De l’Ike em van atraure de seguida el sentit de l’humor, la intel·ligència, la creativitat i, quan el vaig poder conèixer en persona, tot just fa set anys, la simpatia i la bonhomia. Aquell dia l’Enrique, Ike Janacek, va acabar per ficar-se’m a la butxaca.
No ens vam tornar a veure, i al cap del temps el contacte es va tallar. Com ha passat amb tants d’altres bloguers d’aquells primers anys, sigui perquè desapareixen, sigui perquè deixes de seguir-los, vaig perdre la pista de l’Ike. Només de tant en tant tornava a veure si havia pujat alguna imatge nova a Flickr, però fins i tot això es va acabar.
I, tot just ara que fa set anys d’aquella memorable visita, la Peke em dóna la trista notícia que l’Ike ha mort aquest mateix mes, després de barallar-se contra un càncer.
Malgrat el temps que ha passat, la notícia m’ha colpit. L’Ike és, era, una d’aquelles persones que deixen una profunda empremta en els altres. Cap dels que el vam conèixer l’oblidarem.
I el millor homenatge que li puc fer, a part d’aquestes maldestres paraules, és recuperar les caricatures que en diferents moments va fer-nos a alguns dels seus contactes blocaires: en el seu primer aniversari blocaire (a la primera imatge, amb barret i ulleres, un servidor); amb motiu de la seva visita a Barcelona; i la tercera, aquesta que acompanya l’apunt, on també apareix una altra blocaire que ens va deixar, la May.
Los chicos del coro, d'Ike Janacek
D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Burdon, Mad, Kizz, Ferran, Brisa, Paola Vaggio i May.
Tags: Ike Janacek
Casualitats del calendari, ahir vaig tornar al Liceu, aquesta vegada per assistir al recital de Juan Diego Flórez, acompanyat al piano per Vincenzo Scalera. D’entrada no em semblava que hagués de ser un recital d’aquells que fan aixercar el públic de la butaca: força cançons i àries d’òperes no gaire conegudes —d’un Flórez se’n sol esperar que canti àries d’òpera, encara que sigui en un recital, i de les òperes que coneixem i li hem escoltat abans—, però no va decebre. Gens ni mica. Flórez és Flórez i amb la veu i la manera de cantar que té es pot enfrontar amb tot.
La primera part del recital va consistir en cançons i àries de compositors italians i de seguida vam veure que el recital seria espectacular, sobretot a partir de l’ària «En butte aux fureurs de l’orage», de l’òpera Roland de Piccini. A més, semblava que el tenor se sentia molt còmode en un teatre que, segur que ho sap, té guanyat fa molt temps, i va permetre’s començar a fer alguna brometa sobre el corbatí que vestia.
A la segona part del recital va combinar l’òpera francesa i la italiana, amb cançó i sarsuela espanyoles. En aquesta segona part es va deixar anar una mica i va treure la vis còmica per il·lustrar les àries «Au mont Ida», de La belle Hélène d’Offenbach i «Allegro io son», de la Rita de Donizetti.
El recital va acabar aquí, amb un èxit guanyat a pols i el públic aplaudint a rabiar… però jo sentia aquella mena de regustet amarg de la decepció perquè no hagués cantat alguna de les àries que l’han fet famós. Però és que encara no havia començat els bisos, que van ser, més que la cirereta del pastís, la traca final. Va començar amb la romança «Bella enamorada», de la sarsuela El último romántico, de Soutullo i Vert, amb la qual semblava continuar la tònica del recital. Però llavors va llançar-se amb Rossini, amb la cabaletta del comte d’Almaviva al segon acte de Il barbiere di Siviglia —que jo no recordava, i em va tenir una estona confós, ja que té la mateixa música que el rondó final d’Angelina a La Cenerentola. Va continuar amb «Pour mon âme», de La fille du régiment, seguida de «La donna è mobile», amb el públic ja fent ahs, i ohs, i llançant-li floretes i agraïments, i en un estat d’exaltació i d’exultació que res ja no podia fer més intens. Va deixar per al final la cançó «Granada», d’Agustín Lara, i si hagués estat per nosaltres podria haver continuat cantant tota la nit, però després de dues hores de recital i el festival de dos de pit que va oferir als bisos, era normal que volgués acabar.
I jo, avui, encara dalt del núvol que em va portar a casa des del teatre. A veure si amb Linda de Chamounix, que també canta ell, torno al núvol una altra vegada.
De torna, i per no repetir «Pour mon âme» (que si voleu, podeu veure en aquest altre apunt), us deixo l’ària «Vainement, ma bien-aimée», de Le roi d’Ys, d’Édouard Lalo, que no coneixia i em va agradar molt.
Tags: GTL, Juan Diego Flórez, temporada 2011-2012, tenor, Vincenzo Scalera
Philippe Jaroussky
Ahir va debutar a Barcelona, al Gran Teatre del Liceu, el contratenor francès Philippe Jaroussky i ho va fer amb una actuació d’aquelles que passen a la història. He de confessar que, jo, sóc de Scholl… però després de la nit d’ahir ja no tornaré a dir més que Jaroussky no m’agrada, ho prometo. El repertori era l’ideal perquè em seduís des d’abans d’escoltar-lo (Händel per un tub) i, a més, va cloure el concert amb dues de les àries d’òperes de Händel que més m’agraden —aquesta afirmació és completament absurda, sobretot si tenim en compte que no n’hi ha cap que no m’agradi… crec—: «Venti turbini», de l’òpera Rinaldo, i una petita joia titulada «Ombra mai fu», de l’òpera Serse. El primer bis va ser una cançó de Porpora, de la qual no en sé el nom.*
Jaroussky anava acompanyat de la Freiburger Barockorchester, a la qual no només se li nota la familiaritat amb el repertori, sinó també l’entusiasme: només calia veure com es movien i gesticulaven al tocar, principalment la concertino, un belluguet de dona que semblava que anés a perdre l’arquet en qualsevol moment. De tècnica de Jaroussky ja en parlaran els que en saben, però n’ha de tenir molta i moltes hores d’assaig per poder cantar com ho fa, amb unes coloratures que no tenen res a envejar a les de la Cecilia Bartoli o l’Edita Gruberova —esmento aquestes com en podia esmentar d’altres, però són els dos noms que em van estar ballant pel cap tota la nit mentre escoltava cantar el contratenor.
Va ser un concert espectacular, em podeu ben creure, i ben eficaç per fer fora els prejudicis que jo tenia contra aquest cantant. Ara, jo, sóc de Scholl.
Fauna liceista
El col·lega que aplaudeix compulsivament i llança bravos a tort i a dret vingui a tomb o no (batejat per en Joaquim, magistralment, com a Bravo-Bravo), hi era ahir, evidentment. I va aconseguir captar l’atenció del nombrós públic jarousskià que hi havia ahir. Un públic, tot s’ha de dir, que m’ensumo que el Liceu no el trepitja gaire i que només hi va anar perquè hi cantava en Jaroussky. I ja que hi som, senyors i senyores modernets hipermegafashionsdelamuerte que correu pel món: mireu-vos al mirall de tant en tant. Us ho dic de debò, de tot cor, per ser modern i fashion no cal anar fent el ridícul pel món.
L’escena tendra: la senyora d’abric de pells que intentava donar una propina a l’acomodadora i li va caure la moneda a terra. Recordi, la segona vegada que vagi al Liceu: els acomodadors del Gran Teatre no accepten propines.
*Llegeixo al bloc d’en Joaquim, In fenem land, que era l’ària «Alto Giove», de Polifemo.
Tags: contratenor, Freiburger Barockorchester, Georg Friedrich Händel, GTL, Philippe Jaroussky, temporada 2011-2012
Ara fa uns dos anys en Daniel Gil em sorprengué amb una petició molt peculiar: volia que li escrivís un pròleg. Un pròleg, ni més ni menys, per un llibre que li publicaria l’Editorial Petròpolis de l’amic blocaire Jaume Llambrich basat en textos del seu bloc, Bauen_blog: La biblioteca angular. Val a dir que el llibre ja estava llest el 2010, però per causes diverses no se n’havia fet la presentació pública. I això és el que van fer divendres passat a can Petròpolis: la presentació, virtual com és habitual, del llibre. I no se’ls acut altra manera de fer-la que aquesta: la lectura del pròleg que vaig escriure amb música de Vivaldi de fons. Espero que no els sàpiga greu que enganxi el vídeo aquí mateix, però us recomano que passeu pel web de Petròpolis per veure el catàleg de llibres publicats fins ara.
Gràcies, Daniel, per la confiança i enhorabona.
