I nou

Si avui és divuit, llavors estem de celebració: tal dia com avui fa nou anys va néixer Un que passava.

És, tanmateix, un aniversari una mica agredolç: el bloc fa una temporada que està més mort que viu. No és només que després de nou anys hom ja no sàpiga què escriure —crisis d’inspiració tots els blocaires en patim un dia o altre—; no són només les noves aficions a què dediques el teu temps, ni al fet que el poc temps que tens te’l deixis robar per collonades (de les quals, per sort, he aconseguit desenganxar-me); ni a haver obert un altre bloc… no és només això i és tot alhora.

Ara que, amb la cabuderia que em caracteritza, encara em resisteixo per donar-lo per acabat. Això sí, em prenc oficialment unes vacances del bloc, mentre reuneixo les ganes de tornar a donar la tabarra. La qual cosa no vol dir que, de tant en tant, no em despengi amb alguna nota. Com aquesta, per exemple.

Així que gràcies a tots per acompanyar-me i fins aviat.

De russos i troians

Tot i els anys que fa que em moc per aquests mons virtuals d’Internet, algunes de les coses que hi passen encara em semblen incomprensibles: per desconeixement tècnics, d’una banda; per pura incomprensió, de l’altra. Un que passava és un bloc modest en tots els sentits i mai no ha pretès ser res més: és modest quant a visites, modest quant a contingut i modest quant a publicació (darrerament, més que modest ha estat gandul). De l’únic que es pot vantar és dels seus gairebé nou anys d’existència (d’insistència?) i d’haver aconseguit tenir un grupet de visitants fidels. Per això encara no entenc què pot treure ningú d’infectar el lloc web d’algú altre, sobretot quan aquest lloc web és més aviat modestet.

De què parlo? Alguns de vosaltres ho sabeu perquè ho heu viscut o perquè us vaig avisar. Vet aquí que un dia un amic t’avisa que el Cercador que Tot Ho Sap li ha dit que ferranmoreno.cat és un lloc atacant. I una altra amiga t’avisa del mateix. I una altra, i encara una altra. I t’has d’enfrontar a la realitat: no saps què coi passa ni com arreglar-ho. I fas el que fem tots en aquests casos: demanes ajuda a qui se suposa que en sap. Que passis l’antivirus i comprovis que l’ordinador no té instal·lat malware ni spyware ni cap coi de porqueria acabada en ware que hi pugui haver, i que actualitzis el programari del bloc. I tot continua igual i per molt que t’hi esforcis no saps què fer. I tornes a demanar ajuda i trobes, déu sigui lloat, una persona que es pres la seva feina seriosament i en pocs minuts ha esbrinat què ha passat: des d’una IP russa t’han injectat un troià. I no, res a veure amb la mítica ciutat homèrica.

Per sort, el senyor troià dels nassos estava en un lloc fàcil d’eliminar i sembla que, després d’esborrar, de restaurar, de revisar i de demanar que et tornessin a fer una diagnosi del lloc web, tot ha acabat feliçment. Ara, com tot malalt de debò, haurem de passar un període de conval·lescència, no fos cas que el senyor troià encara estigués amagat en algun racó del lloc i torni a fer la punyeta.

Que aquí som gent decent i no ens dediquem a la cria de troians.

Nits d’òpera, 77: La bohème, o, «Trata de arrancarlo!»

Sort en tinc que mai no he pretès d’escriure un bloc d’actualitat, perquè hauria fracassat. No sempre trobo el temps per escriure, quan trobo el temps no en tinc ganes o les idees s’escapen com si em tinguessin por, i, massa vegades, les idees vénen quan no sóc davant de l’ordinador —una excusa tan dolenta com les anteriors, si tenim en compte que a la bossa sempre hi porto una llibreta i un bolígraf… I quan tens el temps, les ganes, les idees i l’ordinador, llavors t’adones que estàn pensant a escriure, per exemple, d’alguna espectacle que fa gairebé mig mes que has vist.

Fullet de La bohèmePerò com a tossut no em guanya ningú, aquí em teniu, picant tecla a veure si aconsegueixo confegir quatre línies amb algun sentit sobre La bohème que es representa aquests dies al Liceu. Una bohème que, malauradament, passarà al record per qüestions que tenen ben poc a veure amb l’art i molt amb la gestió dels diners públics. Però com que del vergonyós i trist espectacle amb què ens ha obsequiat la direcció del Liceu (amb amenaces d’ERO que no arriben a fer-se realitat, afortunadament; suspensió de funcions amb retorn de diners inclòs, que després resulta que no, que ara me’n desdic i continuem amb la programació), d’aquest espectacle, deia, se n’ha parlat a bastament i en llocs més informats, ja em perdonareu que no en parli (més) i passi a La bohème.

Una bohème sempre és motiu d’expectació i una aposta per omplir un teatre d’òpera, i més si va acompañada de noms importants. Però ni la importància dels noms, ni l’espectacularitat de la posada en escena, ni les pròpies expectatives serveixen de res quan comencen a aparèixer aquelles petites mancances que no arruïnen l’espectacle però sí l’enterboleixen. I una d’aquestes mancances va ser, precisament, la que molt bé va definir un espectador quan sortíem del teatre amb aquesta frase tantes vegades escoltada: «Trata de arrancarlo!». El primer acte, i sobretot el duet de Rodolfo i Mimì, va pecar de lentitud, de molta lentitud; més endavant, l’orquestra semblava un orquestra simfònica tocant un concert, com si els cantants no hi fossin, i només cap al final em va semblar que aconseguia arribar a un equilibri entre música i veu. Els cantants feien el que podien, és clar, sobretot en Ramon Vargas (Rodolfo) a qui massa sovint no se’l sentia: o el tapava Fiorenza Cedolins (Mimì) o el tapava l’orquestra. No diré que va cantar malament perquè no és veritat, però en més d’un moment va tallar en sec un agut, com si no hi pogués arribar. Quin no semblava tenir cap problema era Ainoha Arteta (Musetta), ni amb l’orquestra ni amb els altres cantants. La resta de cantants força bé i el cor, com sempre, intentant que se’ls pugui escoltar clarament al TNC.

Dit això, reconèixer que em va agradar i m’ho vaig passar bé, tot i que no em va emocionar tant com l’enregistrament que havia escoltat dies abans.

PS. Com deia al començament, ja en fa dies, d’aquesta funció: va ser l’1 de març i des de llavors moltes coses poden haver canviat. Fins el 19 hi ha temps per anar-hi.

L’ària del diumenge: una mica de La bohème

Entro un moment per deixar dues àries de La bohème i recordar que s’està representant aquests dies al Liceu de Barcelona. La primera, l’ària de Rodolfo «Che gelida manina» cantada per Roberto Alagna; la segona, l’ària de Mimi «Sì, mi chiamano Mimi», cantada per Montserrat Caballé (tot i que el so no és gaire bo, es pot escoltar perfectament de què era capaç).

Els Frikitecaris ens desitgen feliç any nou

Perquè sí, perquè ells són així (nosaltres som així) i, procrastinadors de mena perfeccionistes de mena, fins ara no havien enllestit el calendari 2012. Però ja el tenen, finalment, i avui mateix el posen a disposició dels seus fans, que són molts més dels que ho reconeixen públicament. I com el podem obtenir? Doncs fent clic a la imatge de sota:

Calendari Frikitecaris 2012

Calendari Frikitecaris 2012

The fantastic flying books of Mr. Morris Lessmore

Havia vist aquest vídeo enllaçat en un munt de llocs, però no m’havia aturat a mirar-me’l —i això que va de llibres! Però avui, mentre repassava els darrers apunts de la Laura a El que llegeixo, l”hi he vist i m’he dit que potser ja era hora que me’l mirés. I no m’he pogut estar d’agafar-lo, venir corrent cap aquí i enllaçar-lo. No deixa de sorprendre’m que al cinema hi hagi tanta manca d’idees i es dediquin als remakes (bé, no en tot el cinema, en un de determinat) quan aquestes petites joies demostren que d’idees, n’hi ha, i de ben bones. Per cert, aquest està nominat a l’Oscar al millor curt d’animació.

The Fantastic Flying Books of Mr. Morris Lessmore from Moonbot Studios on Vimeo.

Moment confessió: dec tenir la setmana molt bleda perquè he acabat amb un nus a la gola. Almenys no m’ha caigut la llagrimeta, com ahir a la tarda mentre escoltava la història d’amor i de mort de dos bohemis

Actualització del 4 de març de 2012: Després de guanyar l’Oscar, de sobte el vídeo a Vimeo no es pot veure sense contrasenya. A Youtube, de moment, encara hi és:

http://www.youtube.com/watch?v=Adzywe9xeIU

MARC Fields & Bad Data

(Apunt publicat simultàniament al costat fosc: «MARC Fields & Bad Data»)

Tot professional que es tingui per tal hauria d’estar subscrit a tantes llistes de distribució professional com li sigui possible seguir, encara que el contingut d’alguns missatges el faci sortir de polleguera de tant en tant. Tot i això, les llistes, a vegades, tenen el seu punt divertit —i mira que ens fa falta diversió, en aquesta professió tan seriosa i creguda— com això que he trobat a la llista NGC4Lib: els MARC Fields & Bad Data.

Copio la descripció que fan d’ells mateixos i us convido a llegir la resta del missatge a l’enllaç anterior.:

Marc Fields & Bad Data is a “floating members” ensemble of librarian musicians who perform in an eclectic array of styles from folk & bluegrass to blues, straight ahead jazz, & old time & original rock.

Sembla ser que, en aquests moments i encara que per les imatges no ho sembli, els manquen membres i han enviat el missatge a aquella lista per donar-se a conèixer i per veure si, de pas, pesquen algun babau que es deixi enredar. I, de moment, ningú a la llista sembla haver-se escandalitzat pel missatge.

Ah, i per si no en tinguéssim prou, enllacen tres de les seves actuacions. Els títols de les cançons no tenen preu: «VuFind Blues», «Paper Jam» i «245 (MARC Tags Rule)».

Espero que en gaudiu (o no, que potser gaudir-ne és poc professional).

Reto 2012: a leerse el mundo

Doncs ja el tenim aquí! O, més ben dit, per fi tenim el web operatiu, perquè el repte de lectura 2012 de Meribelgica va començar amb l’any —encara que en va canviar una mica les regles al cap d’uns dies… En què consisteix el repte, enguany? Doncs com diu el títol, a llegir-se el món: concretament, cal llegir un llibre l’acció o l’autor del qual tinguin relació algun país, alguna ciutat o algun accident geogràfic pertanyent a cadascuna de les zones delimitades pels vint-i-quatre meridians.

De moment, jo ja hi he posat les dues primeres lectures que he acabat durant aquests primers mesos de l’any: la Breu història de la llengua catalana de Coloma Lleal (que per allò del centralisme barceloní l’he posat a Barcelona) i El Terror, la novel·la de Dan Simmons que recrea la fallida expedició del capità Sir John Franklin a l’Àrtic, a la recerca del pas del Nord-Oest.

Com sempre, l’èxit de la convocatòria és rotund i de moment ja s’hi han apuntat 101 persones. Podeu donar un cop d’ull al repte i a les seves normes fent clic al banner de sota.

Reto 2012, a leerse el mundo

Les idees brillants dels polítics que ens governen

Sembla ser que els polítics que ens governen continuen entestats a sorprendre’ns amb pocasoltades com més grans millor. Com si a la nostra professió no tinguéssim prou problemes, entre retallades i haver d’aguantar les campanyes de publicistes pretesament graciosos que ens consideren mers vigilants de sales plenes de llibres, ara ens toca bregar amb les idees brillants d’alguns polítics il·luminats.

Tenim una megabiblioteca per inaugurar però no tenim personal amb què dotar-la? Què fem, doncs? Convoquem oposicions perquè els titulats que no tenen feina puguin començar a treballar en la professió que han escollit? Cobrim les places interinament fins que puguem convocar oposicions? Cerquem patrocini privat per contractar professionals qualificats?

Qualsevol persona amb dos dits de front i una mica de sentit comú hauria optat per qualsevol d’aquestes tres opcions (i sóc conscient que una d’elles provocarà urticària a més d’un). Però, ah no, amics, que no parlem de gent amb sentit comú, parlem de polítics. I quina se’ls ha acudit?

Doncs això: cobrir places les places vacants amb veïns voluntaris. Això sí, «personas cualificadas» que seran supervisades i tutelades pels funcionaris… que, pel que sembla, no tindran tanta feina a partir d’ara.

Res de redistribuir plantilles (segur que hi ha alguna biblioteca amb personal de més que es podria destinar a una altra biblioteca) ni de contractar professionals qualificats, no. Triem l’opció més barata.

Això sí, per «mantener “una cultura de calidad”». Una cosa que, pel que sembla, els bibliotecaris no podem oferir ni mantenir.

Com va dir un dels seus, «manda huevos».

(I entre que vaig escriure l’esborrany original a Frikitecaris, on l’apunt es publica simultàniament, i el vaig publicar, algú va patir un atac de seny i va rectificar, segons ens explicaven al blog del Colegio Oficial de Archiveros, Bibliotecarios y Documentalistas de Madrid. Tot i que em temo que hagi estat més per l’enrenou que va provocar la notícia i que tothom hagi posat la idea a parir que no pas pel convenciment dels il·lustres pròcers que aquest no era el camí correcte…).

Publicat simultàniament a Frikitecaris: «Esos políticos y sus locas ideas».

25 anys sense Foix

«I, ves per on, no era de Brossa», vaig escriure fa més d’un any després d’haver remenat llibres i d’haver navegat per Internet fins a l’extenuació a la recerca d’un cal·ligrama que jo creia que era de Brossa… i era de Foix. I avui, que la Catosfera (o, més ben dit, en Víctor Pàmies et al.) organitza un homenatge en record dels 25 anys que fa que va morir el poeta, em servirà per sumar-m’hi. Perquè, a més, crec que avui el desig tancat en aquell cal·ligrama és més vigent que mai… i sembla que igualment d’inassolibe. Així que, amb el vostre permís, em copio.

Poema de Catalunya, J. V. Foix

Poema de Catalunya, J. V. Foix

I pensar que quan vaig veure’l per primera vegada me’l va haver d’explicar un il·lustre doctor professor meu perquè jo, llavors, no l’entenia… (font)