El cor fràgil de l’Eli

In which the author shows to his readers one of the last shawls he knitted: a bridal Fragile heart (a pattern by Boo-knits) made with almost 500 m of silk (Greta and the fibers SAC-750) and 567 beads.

«Nen, no podries fer-me un xal per tal i per qual?». Mares. La meva no fa mitja i em va demanar si li podia fer uns xals per unes conegudes; un ja el vau veure per aquí: el segon Henslowe, que vaig fer per la Doli. El segon era una mica més complicat: un xal per una núvia, per al dia del seu casament.

Quan em van dir que havia de ser per al casament, de seguida vaig tenir clar que el millor disseny que podia triar era alguns de la Boo-knits, que fa patrons on la major part és calada i estan pensats per posar-hi granadura. Després de mirar i remirar els patrons disponibles a Ravelry, vaig decidir teixir el Fragile heart amb prop de 500 m de seda sense tenyir (una SAC-750 de Greta and the Fibers) i 567 granets transparents de Miyuki per donar-li una mica de lluentor.

Malauradament, el dia del casament feia tanta calor que la núvia no es va atrevir a posar-se ni un xal de seda, tot i que el va fer sortir a les fotografies prèvies al casament. Sé que li va agradar i encara que només se’l posés un moment, ha valgut la pena fer-lo.

Aquí el teniu:

(feu clic per accedir a més fotos i detalls)

(feu clic a la imatge per accedir a més fotos i detalls)

La seda de Greta and the fibers la podeu comprar si seguiu l’enllaç següent: SAC-750 de Greta and the fibers.

Una d’espardenyes

In which the author shows to his readers the espadrilles he made after attending Natalio Martín‘s workshop at Costuretas Social Club.

L’any passat vam passar uns dies de vacances a l’Alt Empordà, a tocar del pantà de Boadella. Un dels dies vam fer una petita visita a França, al Vallespir, que inclogué Sant Llorenç de Cerdans, les gorges de la Fou i Arles de Tec. Sant Llorenç és conegut per la fàbrica tèxtil Les tissues du soleil i per la fàbrica d’espardenyes Création catalane: sí, les espardenyes sense vetes de tota la vida, que allà anomenen «espadrilles catalanes». D’espardenyes, no en vam comprar; però sí un metre de tela que volia regalar a una amiga.

Encara la tinc. Després d’haver-la comprat ja no em semblava un regal adient i vaig destinar-la a uns coixins per a la terrassa… que tampoc no vaig fer. I llavors vaig descobrir en Natalio Martín, de Baby Shoes BCN, artesà sabater, per una entrevista que li van fer a The Crafty Days. I en Natalio fa cursos: de sandàlies per a criatures, de sandàlies amb cunya, de mocasins… i d’espardenyes.

Us ho veieu venir, oi? Tela d’espardenyes, cursos d’espardenyes, l’estiu que ja arriba… Doncs sí: el passat dissabte 31 de maig, em vaig passar la tarda a Costuretas Social Club aprenent amb set persones més a fer espardenyes. De fet, el parell del curs no el vaig fer amb la tela que tenia a casa, sinó amb la que ens va proporcionar el Natalio: són les de la foto següent.

Primeres espardenyes

Primeres espardenyes

Després… bé, després de la foguerada inicial només vaig tenir un tarda de compra gairebé compulsiva de materials, que van quedar convenientment desordenats per prestatges i calaixos de l’armari de l’estudi a l’espera del moment adient per posar-me a comprovar si el curs havia servit d’alguna cosa. Però entre acabar un xal, coordinar un KAL, avui que plou, demà que farà calor i ahir que mira-no-em-ve-de-gust, semblava que no en tornaria a fer.

Fins divendres passat. Divendres vaig dir-me «D’aquesta setmana no passa» i m’hi vaig posar. No és el mateix, és clar, fer res a casa que en un local amb unes hores marcades, i no les vaig enllestir en una tarda, com hauria volgut: les vaig acabar dissabte. Amb una tela de texà amb estampat de camuflatge comprada a Ribes i Casals i cosides amb espart, i amb una petita modificació: un sobrefilat de la vora de la tela perquè no s’esfilagarsi tant. El resultat, el podeu veure a continuació:

Segon parell d'espardenyes

Segon parell d’espardenyes

Per sort, els dies que havien passat no havien esborrat els detalls de la confecció que no teníem apuntats a les instruccions, i vaig aprofitar per fer unes quantes fotografies per fer-me un tutorial gràfic per la propera vegada que m’hi posi (que no trigarà gaire a arribar, ara que he vist que me’n puc sortir tot sol).

I un altre Echo beach

A quick note about an old finished project to update the blog: the second Echo beach I’ve knit, again with Maclace 600 from Greta and the fibers. A present for a good friend of mine who immediately found the matching ring out of her ring stash.

Fa molts dies que no publico cap apunt, però no és perquè hagi aturat l’activitat; al contrari, no paro: 2 KAL (un d’ells amb cinc patrons diferents i on faig de “capità”), un xal per encàrrec, dos per a mi, un curs d’espardenyes, un curs de costura… més tota la resta.

El d’avui, però, no és un projecte recent. Pensat com a regal d’aniversari per una amiga, al final va convertir-se en un regal de no aniversari ja que no vaig ser a temps d’acabar-lo el dia que tocava. Per sort, hi ha més dies que llonganisses i un regal mai fa mandra fer-lo. És el xal Echo beach, de Kieran Foley.

És la segona vegada que teixeixo aquest patró: el primer el vaig rifar l’any passat per celebrar l’aniversari del blog. Vist l’èxit, i algunes indissimulades sol·licituds, vaig decidir fer-ne un altre. El fil és el mateix, Maclace 600 de Greta and the fibers, 100 % llana merina, del qual n’he gastat gairebé 522 m fent servir agulles de 3,25 mm. La peça fa 170 cm de llarg i 45 cm d’ample. A continuació teniu quatre imatges del resultat (si en voleu veure alguna més o consultar els detalls del projecte, feu clic a la imatge):

Echo beach, de Kieran Foley (feu clic per anar a la pàgina del projecte)

Echo beach, de Kieran Foley (feu clic per anar a la pàgina del projecte)

Finalment, vaig tenir l’oportunitat de fer-lo arribar a la seva destinatària, que no només va estar contenta de rebre’l, sinó que de seguida va trobar amb què combinar-lo el dia que l’estreni…

Foto robada vilment de l'instagram de l'Anna (clic a la imatge per anar-hi)

Foto robada vilment de l’instagram de l’Anna (clic a la imatge per anar-hi)

Y nosotros allí aguantando como los monos en el zoo

Santiago from La Maison Bisoux asked me to tell him about my experience as a male knitter. With my answer and other male knitters’ answers, he’s written a post about men who knit and crochet. You can read it here, if you please (text in Spanish).

Sí, a vegades dic coses així. I, a sobre, les dic públicament. I per escrit, per si no n’hi hagués prou, perquè la vergonya m’acompanyi ad aeternum. La frase forma part d’una petita entrevista que em va enviar en Santiago, de La Maison Bisoux, que estava preparant un apunt sobre homes que teixeixen. Evidentment, no sóc l’únic, ni el que diu les coses més interessants, però allà m’hi teniu, dient-hi la meva. Si us interessa saber què pensem sobre la qüestió, no deixeu de visitar el blog de La Maison Bisoux i llegir l’apunt: «Diario de un tejedor 20: ser un hombre que teje».

Moderne log cabin blanket, de Kay Gardiner i Ann Shayne

It all began with a love at first sight moment, when I saw that skein of Malabrigo worsted in a luxurious colorway, Loro barranquero, on a shelf at All you knit is love. But once I used it, I was deceived: I chose the wrong pattern for that yarn and decided that I didn’t like the colour. Until I knitted a scarf with it and found that the colour was gorgeous. And then, this blanket, the biggest project I’ve ever knitted: the Moderne log cabin blanket by Kay Gardiner and Anne Shayne.

Temps era temps que sortint d’una classe per aprendre a teixir a All you knit is love em vaig deixar endur per la temptació i vaig comprar una troca de Malabrigo worsted d’uns colors espectaculars: l’anomenat Loro barranquero. Els déus de les agulles van decidir posar-me a prova aquell dia i castigar la meva luxúria llanera fent que no trobés cap projecte en què aquella llana m’agradés un cop teixida.

malabrigo_variegated_01

Malabrigo merino worsted Loro barranquero

Finalment, vaig trobar-ne amb què donar-li sortida, la primera bufanda de la iaia. I llavors vaig començar a reconciliar-m’hi. Havia après la lliçó i els déus llaners començaven a perdonar-me.

Encara me’n quedava, però, i molta, de llana. I n’havia de fer alguna cosa. «I si li faig una manta a la iaia?», vaig pensar (però a la iaia de debò, ara). I em vaig capbussar a la base de dades de Ravelry per trobar-hi un patró que fes patxoca i en què la llana hi pogués lluir. El patró que vaig triar va ser la Moderne log cabin blanket, de Kay Gardiner i Ann Shayne, un disseny força senzill de rectangles de punt tonto de colors diversos que es van afegint en un lateral del rectangle anterior —excepte els dos darrers blocs, que s’afegeixen al començament de la manta.

Val a dir que el punt tonto és avorridíssim i gasta moltíssima llana, així que em vaig trobar dues o tres vegades que em faltava algun dels colors. A més, a mesura que la manta creixia les passades es feien més i més llargues, i va arribar un punt en què ho anava deixant, feia una passadeta de tant en tant, i allò ni creixia ni sembla que s’hagués d’acabar mai.

Però enguany vaig decidir que entre projecte nou i projecte nou havia d’acabar-ne, fos com fos, algun dels començats els anys anteriors. Vaig 10 a 2: dos d’antics acabats per deu de nous començats (i acabats, això sí), de manera que no puc dir que hagi respectat gaire el propòsit d’any nou, però un dels acabats és la manta. Un manta que fa molt de temps que ja no és per la iaia, perquè a casa quan la van veure van decidir que es quedaria a viure amb nosaltres.

Aquí la teniu, 3.320 metres de llana després i un any i escaig després. Amb aprovació felina i tot.

201403-05_manta_malabrigo_02

(feu clic a la imatge per veure els detalls del projecte)

201403-05_manta_malabrigo_04

(feu clic a la imatge per veure els detalls del projecte)